La pregària és un diàleg reposat i tranquil amb el Senyor
Ens acaba de ser proclamat el fragment del sermó de la muntanya on Jesús ensenya als seus deixebles a pregar. I els ha ensenyat a fer-ho partint d’un exemple negatiu, del que no han de fer: «Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar». Aquests pagans a què es referia, devien pensar que la pregària només tenia una direcció: parlar amb Déu, i demanar. Però no. Qualsevol pare sap que si dóna als seus fills tot el que li demanen, sense més ni més, no és bo per a ells. Per obtenir, primer hi ha d’haver un diàleg, s’han d’haver valorat les coses; i potser, després s’acaba obtenint una cosa que no és la que es demanava, però que és millor o si més no, més convenient. Déu és un Pare bo, i per això «Abans que vosaltres li demaneu res, […] ja sap perfectament tot el que necessiteu», deia Jesús als deixebles. I és que la pregària, per ser ben feta, ha de tenir dues direccions, d’anada i tornada: ha de ser un diàleg reposat i tranquil.
Però, com ens parla Déu? Com ho hem de fer per establir aquest diàleg? És evident, que Déu no ens parla de manera directa, com si es tractés de la comunicació entre dues persones. Però això no vol dir que no puguem dialogar amb ell. Déu ens parla, sobretot, a través de la seva paraula. Quan escoltem la Paraula de Déu en el si de la celebració litúrgica, com ara acabem de fer, aquelles paraules deixen de ser el relat d’uns fets passats, i passen a ser allò que Déu ens vol dir, avui i ara, a cadascú de nosaltres. Avui ens ha explicat com hem de pregar; un altre dia ens dirà com hem d’estimar; un altre, com el podem ajudar. Tot allò que escoltem de Déu en la litúrgia, pot ser un missatge en directe que ens ha de servir per establir un diàleg, un diàleg que continuarà cada vegada que —sortint del dia a dia, aconseguim fer una parada per parlar amb Ell.
Però Déu també ens parla d’altres maneres: ens parla a través de les situacions de la nostra vida diària, de les persones que ha posat en el nostre camí. Quan algú truca a la nostra porta, ens demana alguna cosa, vol que l’escoltem, o vol que estiguem per ell, és Déu qui ens ho esta demanant: «tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» ens diu el Senyor. (Cf. Mt 25,40) I, encara, quan no ens en sortim amb la nostra, potser és que no sabem veure què és el que Déu vol de nosaltres en aquell moment, i hem de fer un gir. La pregària del Parenostre que Jesús ensenyava als seus deixebles, i que nosaltres resarem d’aquí uns moments, no haurien de ser unes paraules apreses de memòria que recitem sense pensar. És una pregària que ens fa conscients que hem d’escoltar el Senyor amb una orella ben atenta: «que es faci la vostra voluntat aquí a la terra com en el cel». I perquè es pugui fer, necessitem saber quina és. Estiguem ben atents per saber escoltar el Senyor que ens parla de formes ben subtils.
Dijous de la setmana xi durant l’any / II
