Homilies de l'Efrem

En l’evangeli d’avui hem vist com Jesús enviava els setanta-dos deixebles de dos en dos; però no els enviava lluny, sinó que els demanava que s’avancessin als pobles on ell havia d’anar més endavant. La missió era senzilla i concreta: entrar a les cases, portar la pau, guarir i anunciar que el Regne de Déu és a prop. Entrar en una casa significa entrar en una realitat concreta, oferint-hi l’evangeli des de dins, amb respecte i pau. I en la primera lectura hem escoltat com aquesta missió es va expandir: quan Pau i Bernabé van mostrar la intenció d’adreçar-se als qui no eren jueus, indicaven que la Paraula no podia quedar reduïda a un petit grup, sinó que havia d’arribar a tothom, perquè aquest és el desig de Déu: tocar el cor de cada persona. Avui celebrem sant Ciril i sant Metodi, dos germans que van viure radicalment aquest enviament. Originaris de la Tessalònica del segle IX, foren enviats a anunciar Crist a la Gran Moràvia, al cor d’Europa central. Van entendre que anunciar el C...

Acabem d’escoltar un fragment de l’evangeli marcat pel moviment: d’una banda, el de Jesús i els seus deixebles que intenten retirar-se a un lloc tranquil per descansar una mica després de la missió; i, per altra banda el de la multitud, que no s’està quieta després d’assabentar-se dels moviments de Jesús, i corren per avançar-se i anar-lo a trobar. El fet que l’evangelista deixés registrat que la gent no tingués espera i es moguessin per anar a trobar el Senyor sense esperar que fos ell qui passés pel seu costat, no és un detall secundari: indica que tenien alguna cosa més que curiositat. Es posaren en moviment perquè sentien una necessitat profunda: necessitaven la paraula de Jesús, necessitaven orientació, sentit i esperança a les seves vides. I com que Jesús era qui podia satisfer aquest desig, sentí compassió d’ells i per això es posà a instruir-los llargament sense pensar-s’ho. I és en aquest intercanvi entre el moviment de la gent i la compassió del Senyor, que se’ns revela un r...

L’evangeli que acabem d’escoltar ens situava en un moment de dificultat, quan Jesús i els seus deixebles van ser sorpresos per una tempesta que els sacsejà la barca i els deixà paralitzats. I és il·lustratiu el fet que, tot i la dificultat, Jesús continués dormint tranquil, indiferent a l’angoixa dels qui navegaven amb ell. I en aquest context, la pregunta que els va fer quan el van despertar és tota una lliçó de vida: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». És com si els digués: “la por només es venç amb confiança”. És un ensenyament que serveix també per les tempestes de la vida, quan tot ens supera, ens inquieta i ens fa dubtar: Jesús ens ve a dir que la fe no treu les dificultats, però ens permet afrontar-les amb calma i perseverança, perquè Ell és amb nosaltres fins i tot quan sembla que dormi.  Avui, que celebrem la memòria de sant Joan Bosco, podem traçar un paral·lelisme d’aquest evangeli amb la vida d’aquest sant. El Piemont italià de l’any 1815 on va néixer, era...

  L’evangeli que acabem d’escoltar ens presentava una escena breu, però densa: un Jesús tan absorbit per la seva missió que no té ni temps per menjar. I això provoca dues reaccions molt diferents: per una banda, l’atracció de la gent que se li acosta en massa; per l’altra, la incomprensió dels seus que el van a buscar perquè pensen que ha perdut el seny. Fer el bé, donar-se del tot, o viure fidelment la voluntat de Déu, paradoxalment acaba sent llegit com una exageració o com una mena de desordre. Però Jesús no respon a aquesta incomprensió ni defensant-se ni rebaixant el seu compromís: simplement, continua endavant com si res. Perquè la seva autoritat no neix del reconeixement dels altres, sinó de la fidelitat al Pare. I això ens revela una veritat profunda: que no cal que el camí de Déu sigui entès perquè sigui més veritable. Potser per això Jesús va preferir ser mal entès, que no pas deixar de ser fidel a la missió que havia rebut.  Avui, a més, la litúrgia ens convida a m...

  Per les notícies que apareixen a la premsa, de vegades podem tenir la sensació que la religió va de baixa, que la fe ja no interessa o que ha quedat reduïda a una tradició antiga. Però el passat mes d’octubre va aparèixer als diaris una notícia que anava en sentit contrari: a casa nostra, en les últimes dues dècades, els batejos d’adults han passat de ser una desena l’any a ser-ne més de cinc-cents. Es tracta de persones joves, famílies senceres o adults de procedències molt diverses que, després d’un temps de recerca i preparació, demanen lliurement de rebre el baptisme. I no ho fan per costum ni per tradició, sinó com una decisió personal i madura, que dona sentit a la seva vida. És una realitat que ens pot ajudar a redescobrir el valor i la força del baptisme i del misteri que celebrem en la festa d’avui, que dona plenitud al Nadal i n’explica el sentit més profund. Amb la festa del Baptisme del Senyor acabem avui el temps litúrgic de Nadal. I no ho fem com qui tanca el capí...

Som a l’últim dia del temps de Nadal abans de la festa del Baptisme del Senyor que celebrarem demà, i la litúrgia ens convida avui a fer un nou pas en la contemplació del misteri que hem celebrat aquests dies. Després d’haver-nos aproximat al misteri de l’Encarnació des del punt de vista del pessebre, de la Mare de Déu, dels Mags i de les diverses manifestacions de Jesús, avui l’evangeli ens presenta Jesús a Natzaret, a la sinagoga del seu poble, llegint la paraula del profeta Isaïes. No fa cap miracle, no hi ha cap signe extraordinari; només una lectura i una afirmació decisiva: «Avui s’han complert aquestes paraules de l’Escriptura». El Nadal ens ha mostrat qui és Jesús, i avui comencem a entendre per a què ha vingut. L’Esperit del Senyor reposa sobre d’ell, no per a ell mateix, sinó per portar la Bona Nova als pobres, la llibertat als captius i la llum als qui viuen a la fosca. És una manifestació potser més discreta però igualment profunda: Jesús es revela com aquell que ha vingut...