Homilies de l'Efrem

Som a l’últim dia del temps de Nadal abans de la festa del Baptisme del Senyor que celebrarem demà, i la litúrgia ens convida avui a fer un nou pas en la contemplació del misteri que hem celebrat aquests dies. Després d’haver-nos aproximat al misteri de l’Encarnació des del punt de vista del pessebre, de la Mare de Déu, dels Mags i de les diverses manifestacions de Jesús, avui l’evangeli ens presenta Jesús a Natzaret, a la sinagoga del seu poble, llegint la paraula del profeta Isaïes. No fa cap miracle, no hi ha cap signe extraordinari; només una lectura i una afirmació decisiva: «Avui s’han complert aquestes paraules de l’Escriptura». El Nadal ens ha mostrat qui és Jesús, i avui comencem a entendre per a què ha vingut. L’Esperit del Senyor reposa sobre d’ell, no per a ell mateix, sinó per portar la Bona Nova als pobres, la llibertat als captius i la llum als qui viuen a la fosca. És una manifestació potser més discreta però igualment profunda: Jesús es revela com aquell que ha vingut...

Després d’aquests dies contemplant Jesús en el pessebre, l’evangeli d’avui ens situa davant del sepulcre buit. Maria Magdalena corre a avisar Pere i l’altre deixeble; tots dos surten corrents, però l’altre arriba primer. S’atura, mira, no entra. Pere entra, observa els llençols, el mocador. I finalment entra també l’altre deixeble, que veié i cregué. És un evangeli sobri, gairebé silenciós. No hi ha paraules de Jesús, ni explicacions, ni cap aparició. Només hi ha un sepulcre buit i dues maneres d’acostar-s’hi, i sobretot aquesta afirmació sorprenent: un deixeble que veu i creu. Creu sense haver vist el Ressuscitat, sense proves ni signes espectaculars, perquè alguna cosa, dins seu, ja estava preparada. Aquest evangeli ens diu que la fe no neix només del que és evident, sinó d’una mirada afinada, d’un cor atent que ha après a reconèixer el Senyor. No tothom veu el mateix davant del mateix fet: la fe és un do, però també és el fruit d’una relació viscuda. Com sabem, la tradició de l’Esg...

Les lectures d’avui ens han presentat un tema central del temps d’Advent: la preparació del camí del Senyor i, sobretot, la capacitat —o incapacitat— de reconèixer-lo quan ve. El llibre del Jesús, fill de Sira, que hem llegit com a primera lectura , ens parlava d’Elies com d’un “profeta de foc”. No només pel seu temperament o pels signes extraordinaris que l’acompanyaven, sinó perquè la seva missió era transformar els cors, fer possible una conversió profunda: “fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills”, deia. Com ja sabem, en la Bíblia el foc no només destrueix, sinó que purifica i prepara. I l’Evangeli feia un pas més: Jesús deia clarament que Elies ja havia vingut, però que “no l’havien sabut reconèixer”. Joan Baptista havia complert la seva missió de precursor, havia obert camins i havia cridat a la conversió… però el seu estil i la seva radicalitat van incomodar, i el resultat va ser que no se’l van escoltar, com també li passaria a Jesús. I aquí hi ha el nucli d...

  L’evangeli d’avui  ens convida a mirar dins del nostre cor per veure quin lloc hi ocupa Déu. Jesús ens parla de dues riqueses: les enganyoses i les veritables. Les enganyoses són els diners i els béns materials, que tenen un valor limitat, perquè tard o d’hora s’acaben. Les veritables són les que no passen mai, com ara poden ser la fe, la caritat, la fidelitat, la capacitat d’estimar. Ara bé, Jesús no diu que el diner sigui dolent, sinó enganyós: ens podem enganyar si el convertim en la finalitat de la nostra vida. Però si el fem servir com a mitjà, pot ajudar-nos a créixer en les riqueses veritables. Amb els béns materials podem fer el bé, ajudar els altres, sostenir iniciatives que facin més digna la vida de tothom. En aquest sentit, fins i tot les riqueses enganyoses poden ser camí cap a les riqueses del Regne, si les administrem amb esperit de servei i amor. Jesús ens ho diu clar: «L’home que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor». La mane...

  Aquest matí de diumenge, la majoria de vosaltres heu pujat a Montserrat; d’altres heu engegat la televisió per veure la missa; i alguns ja hi érem i simplement hem entrat a l’església quan ha estat l’hora de Conventual. Però siguem dels qui siguem, cadascú amb la nostra història particular, els nostres mèrits i les nostres mancances, amb ganes o per costum, tots hem vingut aquí amb l’esperança de trobar-nos amb Déu a dins d’aquest temple. I ara que ja hi som, també cadascú podem fer l’exercici de preguntar-nos: amb quina actitud m’he posat davant de Déu? Ho he fet conscient de les meves limitacions i confiant en la misericòrdia de Déu? O, pel contrari, he vingut a Missa amb l’esperança de guanyar-me el favor de Déu amb els meus mèrits, i obtenir d’Ell allò que em fa falta? En altres paraules: hem vingut en aquesta Missa amb l’actitud del fariseu, o amb la del publicà? Les dues figures del fariseu i del publicà que ens ha presentat l’evangeli d’avui són molt humanes. El fariseu e...

  Si els temps de l’evangeli fossin avui, és possible que el Senyor s’hagués valgut dels mitjans de comunicació moderns i de les xarxes socials per fer córrer allò que tenia per dir. Però en un món en què les comunicacions eren lentes, la manera de difondre informacions era enviant missatgers físicament. Concretament, el text diu que Jesús va enviar setanta-dos deixebles a preparar els seu camí. És possible que es tracti d’un número simbòlic: 72 són sis dotzenes, que és un número rodó en la base 12 que feien servir en aquell temps per comptar. Però no és coincidència que 72 sigui també el nombre de països coneguts que figura en la llista del capítol 10 del llibre del Gènesi (segons la versió grega): l’evangelista pretén dir amb això que la intenció de Jesús era la de difondre la bona nova de l’evangeli a tot el món conegut. Va ser així com es va començar a escampar el missatge cristià. La litúrgia ens convida a reviure aquests fets precisament el dia en què celebrem la memòria de ...