Homilies de l'Efrem

  El fragment de l’evangeli que acabem d’escoltar ens parlava del Tetrarca Herodes Antipes, governador de Galilea entre els anys 4 aC i 39 dC, és a dir, el qui va governar en el lloc on va viure Jesús coincidint amb tots els anys de la seva vida. El seu pare, el rei Herodes el Gran, va ser el qui havia manat la matança dels innocents quan s’assabentà del naixement de Jesús, de qui havia sentit a dir que era el Messies esperat, i per tant, el rei dels jueus que li podia usurpar el tron. I com el mateix text de l’evangeli ens ha recordat, ell, influït per la seva esposa Herodies, havia fet decapitar a Joan Baptista. Però, malgrat tot, el mateix evangeli ens explicava que Herodes estava intrigat per tot el que sentia dir de Jesús, i tenia ganes de veure’l. Jesús despertava la curiositat fins i tot entre els seus enemics. Què tenia Jesús, que despertés aquesta curiositat? Avui, que és un dijous qualsevol, un dia normal i corrent vint segles més tard de tots aquests fets que ens explica...

  La paràbola del sembrador que ens acaba de ser proclamada ens explica com actua la paraula de Déu comparant-la amb una llavor. En la natura, les llavors són essencials per a la vida de les plantes i per garantir-ne la continuïtat. S’escampen de diverses maneres —pel vent, per l’aigua o amb l’ajuda dels animals— però si les condicions no són les adequades, poden romandre latents durant molt de temps esperant pacientment fins que arribi el moment oportú. En canvi, quan cauen en un lloc idoni, germinen, creixen i donen fruit abundant. Amb la paraula de Déu passa una cosa semblant: el que Déu ens ha dit en l’Escriptura és clau per mantenir viva la fe al llarg de les generacions i donar sentit a la vida de les persones. Aquesta paraula s’escampa de moltes maneres —la podem llegir, escoltar o trobar barrejada en altres textos—, però perquè germini cal que trobi un cor obert, receptiu i desitjós de créixer. Només així arrela i fructifica: quan cau en un cor que té ganes d’escoltar i és ...

L’evangeli d’avui ens ofereix tres imatges molt il·lustratives del que hauria de ser tot bon cristià. El qui escolta la paraula de Jesús i la posa en pràctica en la pròpia vida hauria de ser com un arbre que dóna fruits bons, hauria de tenir un tresor de bondat en el seu interior que es manifestaria a través de les seves paraules, i la seva vida hauria de ser tan sòlida com la casa que està fonamentada sobre la roca. Com el mateix Jesús explica, no n’hi ha prou de ser seguidor seu només de nom: quan la paraula del Senyor entra i cala de veritat en el cor d’una persona, això per força ha de tenir conseqüències visibles en la pròpia vida. Un exemple de l’efecte que pot arribar a fer la paraula de Déu en una persona el tenim en la vida de sant Joan Crisòstom, la memòria del qual avui celebrem. Nascut cap a l’any 349 a Antioquia (avui territori de Turquia), va rebre una gran formació en retòrica i filosofia, i la paraula de Déu el va captivar de tal manera que de seguida es lliurà a l’e...

  El repòs del dissabte que practicaven els jueus en temps de Jesús era un dia sagrat que servia per al repòs però sobretot per a la relació amb Déu, i tenia unes arrels bíbliques. En primer lloc, recordava el repòs de Déu després de la creació, tal com l’explica la primera pàgina del Gènesi, però també commemorava l’alliberament d’Egipte, ja que descansar era un signe de llibertat. Aquesta pràctica, a poc a poc, es va anar convertint també en un signe d’identitat del poble jueu, que va començar a prendre rellevància sobretot després del retorn de l’exili a Babilònia. En un moment en què no hi havia temple, observar el dissabte era una ajuda per a la conservació de la fe i la unitat del poble, i també era un senyal de fidelitat a l’aliança amb Déu. Però, a poc a poc, aquest do que havia de ser una ajuda es va anar carregant de normes i prescripcions, fins al punt que va arribar a tenir prop de quaranta accions i límits que no es podien desenvolupar en dissabte, com ara exercir dete...

  Poc abans de patir la seva passió i mort, Jesús entrà a Jerusalem i visità el Temple. Allà es va trobar amb els sectors més influents del judaisme del seu temps i va dialogar amb ells. I a rel d’aquells diàlegs, ens va deixar alguns dels ensenyaments més importants que va pronunciar. El fragment de l’evangeli que ens ha estat proclamat avui s’emmarca en aquest context: després de parlar amb fariseus i Mestres de la Llei, Jesús s’adreça a la gent i als seus deixebles i els mostra la seva opinió sobre tots ells. Però no ho fa per pura crítica o simplement per parlar malament d’ells, sinó amb la intenció d’assenyalar-nos quin és el camí de la nostra salvació: «compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan». Tot i ser hipòcrites, també en els ensenyaments dels fariseus i els Mestres de la llei hi havia una part de veritat que calia observar; però era important destriar el gra de la palla. I un dels  ensenyaments que Jesús desgranà com a fru...

  La primera lectura del llibre de l’Apocalipsi començava amb aquesta frase: «El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu». Aquesta imatge celestial de l’arca de l’aliança no és sinó un ressò d’una tradició jueva que volgué donar una explicació del que havia passat després de la invasió romana de Jerusalem de l’any 70 amb l’arca original, que guardava els manaments de la Llei a dins del temple de Jerusalem. Del que va passar amb l’arca original no se’n sap res, i alguns Rabins van voler subratllar la seva dimensió sagrada i indestructible, i creure que, encara que després de la humiliació de la destrucció del temple no se’n conegui el seu parador, l’arca continua preservada d’alguna manera perquè està destinada a durar fins al món futur. En altres paraules, per als autors jueus, l’Arca —com a senyal que era de la presència de Déu enmig del seu poble— era incorruptible; i com que la presència de Déu enmig del poble ...