Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit.
Durant aquesta octava de Pasqua que estem a punt d’acabar, hem anat contemplant el misteri de la resurrecció des de diferents punts de vista. I l’evangeli que ens acaba de ser proclamat avui, a banda de resumir-nos totes les aparicions, ens feia veure un cop més que la fe pasqual no va sorgir d’una evidència immediata: malgrat veure Jesús ressuscitat, als deixebles els costava de creure; els mateixos que havien conviscut amb ell dubtaven davant la grandesa d’aquell fet. Però Jesús no perdé mai la confiança en ells: malgrat els seus dubtes, Jesús els confià la missió d’anar per tot el món i predicar la Bona Nova. Aquells primers deixebles que van començar amb una fe fràgil es van anar transformant per la presència del Ressuscitat, i en la primera lectura vèiem el fruit d’aquella transformació: els mateixos que primer havien tingut por i s’havien amagat durant la passió, després compareixien davant el sanedrí amb una eloqüència que sorprenia tothom. Lluny de discutir-se o excusar-se, ara simplement deien: «Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit». Aquí hi ha la grandesa de la Pasqua: el Ressuscitat no només consola els seus deixebles, sinó que els transforma interiorment fins al punt de donar-los una fermesa interior que encara ens interpel·la avui a nosaltres.
Aquesta transformació dels deixebles no és només el record d’uns fets passats sinó el que celebrem aquests dies de l’Octava: que Jesús viu, que continua present, i que la seva presència és capaç encara avui de canviar el cor dels qui encara el volem seguir. En cada Eucaristia el Ressuscitat seu a taula amb nosaltres, i no ho fa per retreure’ns la nostra feblesa, sinó per enfortir-la. Jesús vol fer créixer la nostra fe cada dia més a partir de la Pasqua que celebrem, que és una realitat actual que es repeteix un cop i un altre en cada celebració: el mateix Senyor que un dia va enviar els seus deixebles per tot el món, ara ens envia avui a nosaltres.
Després d’haver celebrat la Setmana Santa, escoltat la Paraula, i participat en els sagraments, ara podem examinar quin efecte ha produït la Pasqua dins nostre: La nostra experiència ha estat tan forta que ens permet parlar de Jesús? O encara calculem si això ens pot comportar algun risc? Pere i Joan no buscaven el conflicte, però tampoc no van callar per por. La seva força no venia del caràcter, sinó de la certesa interior: havien vist el Senyor. També nosaltres hem “vist i sentit” alguna cosa aquests dies, i si creiem que el Ressuscitat és viu a dins nostre, ben segur que no viurem exactament igual que abans. Demanem-li que la Pasqua no hagi quedat reduïda a una celebració externa, sinó que es converteixi per a nosaltres en convicció profunda que ens doni aquella llibertat serena que no necessita cridar, però que tampoc no sap callar quan es tracta de la veritat que salva.
Dissabte de Pasqua.
