Homilies de l'Efrem

  Acabem d’escoltar en l'evangeli com els mateixos deixebles de Jesús, que vivien cada dia amb ell i l’escoltaven amb atenció, quan va anunciar que seria entregat en mans dels homes, no en van entendre el sentit. Les paraules els eren clares, però el misteri que amagaven els resultava incomprensible. Només després de la resurrecció i amb l’ajuda del do de l’Esperit Sant podrien comprendre que el camí de Déu passava per la creu i que, mitjançant la mort i la resurrecció de Crist, s’acomplia el seu pla de salvació. I això mateix que va passar als deixebles que vivien amb ell i l’escoltaven, ha passat també a milers de persones que hem vingut després: malgrat la claredat de les paraules amb què Jesús ens parla, de vegades necessitem algú que ens ajudi a copsar el sentit profund de l’Escriptura i a aplicar-lo a la nostra vida concreta. I per això Déu ha suscitat diferents carismes dins l’Església, i l’Esperit Sant ha repartit els seus dons tan diversos, perquè tothom —sigui qui sigui—...

  El fragment de l’evangeli que acabem d’escoltar ens parlava del Tetrarca Herodes Antipes, governador de Galilea entre els anys 4 aC i 39 dC, és a dir, el qui va governar en el lloc on va viure Jesús coincidint amb tots els anys de la seva vida. El seu pare, el rei Herodes el Gran, va ser el qui havia manat la matança dels innocents quan s’assabentà del naixement de Jesús, de qui havia sentit a dir que era el Messies esperat, i per tant, el rei dels jueus que li podia usurpar el tron. I com el mateix text de l’evangeli ens ha recordat, ell, influït per la seva esposa Herodies, havia fet decapitar a Joan Baptista. Però, malgrat tot, el mateix evangeli ens explicava que Herodes estava intrigat per tot el que sentia dir de Jesús, i tenia ganes de veure’l. Jesús despertava la curiositat fins i tot entre els seus enemics. Què tenia Jesús, que despertés aquesta curiositat? Avui, que és un dijous qualsevol, un dia normal i corrent vint segles més tard de tots aquests fets que ens explica...

  La paràbola del sembrador que ens acaba de ser proclamada ens explica com actua la paraula de Déu comparant-la amb una llavor. En la natura, les llavors són essencials per a la vida de les plantes i per garantir-ne la continuïtat. S’escampen de diverses maneres —pel vent, per l’aigua o amb l’ajuda dels animals— però si les condicions no són les adequades, poden romandre latents durant molt de temps esperant pacientment fins que arribi el moment oportú. En canvi, quan cauen en un lloc idoni, germinen, creixen i donen fruit abundant. Amb la paraula de Déu passa una cosa semblant: el que Déu ens ha dit en l’Escriptura és clau per mantenir viva la fe al llarg de les generacions i donar sentit a la vida de les persones. Aquesta paraula s’escampa de moltes maneres —la podem llegir, escoltar o trobar barrejada en altres textos—, però perquè germini cal que trobi un cor obert, receptiu i desitjós de créixer. Només així arrela i fructifica: quan cau en un cor que té ganes d’escoltar i és ...

L’evangeli d’avui ens ofereix tres imatges molt il·lustratives del que hauria de ser tot bon cristià. El qui escolta la paraula de Jesús i la posa en pràctica en la pròpia vida hauria de ser com un arbre que dóna fruits bons, hauria de tenir un tresor de bondat en el seu interior que es manifestaria a través de les seves paraules, i la seva vida hauria de ser tan sòlida com la casa que està fonamentada sobre la roca. Com el mateix Jesús explica, no n’hi ha prou de ser seguidor seu només de nom: quan la paraula del Senyor entra i cala de veritat en el cor d’una persona, això per força ha de tenir conseqüències visibles en la pròpia vida. Un exemple de l’efecte que pot arribar a fer la paraula de Déu en una persona el tenim en la vida de sant Joan Crisòstom, la memòria del qual avui celebrem. Nascut cap a l’any 349 a Antioquia (avui territori de Turquia), va rebre una gran formació en retòrica i filosofia, i la paraula de Déu el va captivar de tal manera que de seguida es lliurà a l’e...

  El repòs del dissabte que practicaven els jueus en temps de Jesús era un dia sagrat que servia per al repòs però sobretot per a la relació amb Déu, i tenia unes arrels bíbliques. En primer lloc, recordava el repòs de Déu després de la creació, tal com l’explica la primera pàgina del Gènesi, però també commemorava l’alliberament d’Egipte, ja que descansar era un signe de llibertat. Aquesta pràctica, a poc a poc, es va anar convertint també en un signe d’identitat del poble jueu, que va començar a prendre rellevància sobretot després del retorn de l’exili a Babilònia. En un moment en què no hi havia temple, observar el dissabte era una ajuda per a la conservació de la fe i la unitat del poble, i també era un senyal de fidelitat a l’aliança amb Déu. Però, a poc a poc, aquest do que havia de ser una ajuda es va anar carregant de normes i prescripcions, fins al punt que va arribar a tenir prop de quaranta accions i límits que no es podien desenvolupar en dissabte, com ara exercir dete...