Dedicació de la Basílica de St. Joan del Laterà

Evangeli Jo 2,13-22Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: --Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare! Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: El zel del teu temple em consumeix. Llavors els jueus el van interrogar: --Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així? Jesús els contestà: --Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré. Els jueus replicaren: --Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies? Però ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.

Benvolguts germans i germanes en Crist:

«Sou un temple de Déu, i l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres». Són les paraules de St. Pau que acabem de llegir, i són les paraules del cant de comunió que cantarem d’aquí una estona, quan ens fem nostra la paraula de Déu que ens ha estat proclamada. I són paraules que ens haurien d’impactar: «el temple on hi habita l’Esperit de Déu» no és un edifici, sinó que «sou vosaltres». ¿Per què la litúrgia d’avui ens convida a meditar sobre un fet tan singular?

Avui, dia 9 de novembre, a l’Església llatina celebrem la festa de la dedicació de la Basílica de St. Joan del Laterà, a Roma. Dedicar una església vol dir reservar un espai perquè s’hi reuneixi l’Església –en majúscula–, és a dir, la comunitat de creients, que és el veritable significat de la paraula grega Ekklesia. Vol dir dedicar un espai perquè la comunitat hi escolti la paraula de Déu, hi celebri els sagraments, i hi pregui. Per això l’església/edifici és un espai sagrat, perquè és el lloc on l’assemblea –que és el cos místic de Crist– es troba amb Déu, s’hi reuneix, i esdevé fecunda. I l’església del Laterà en concret és important, perquè fou una de les primeres esglésies construïdes al s. iv, i és la catedral de Roma. Per això se l’ha anomenat Cap i Mare de totes les esglésies, i per això avui en celebrem l’aniversari de la seva dedicació. Però no ens hem reunit només per fer una commemoració, sinó que som convidats per Jesús a fer un pas més.

Per Jesús i els jueus del seu temps, el temple tenia un caràcter central i únic: només hi havia un sol temple, el temple de Jerusalem, i estava considerat com un lloc sant en el que Déu hi habitava de forma privilegiada. La presència de Déu estava representada per la presència en el seu interior de les taules de la Llei, la paraula de Déu que havia estat donada al poble en el Sinaí, a través de Moisès. Jesús, com els profetes anteriors a ell, va venerar el temple, el va respectar, i va seguir tots els ritus establerts en el seu temps. Però en l’evangeli que hem sentit, veiem a Jesús indignat: Jesús s’enfada quan veu que el pati del temple s’havia convertit en un mercat, perquè creia que el culte a Déu hauria de ser una cosa interior, i que comportés l’oferiment de la pròpia existència. Per això equipara el temple amb el seu cos, dient: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies», i per això l’apòstol ens recorda que nosaltres som temple.

Per tant, encara que els cristians tinguem molts temples, esglésies, capelles, i ermites, que són llocs de reunió i de trobada amb Déu, també tenim un temple que és únic, singular i particular: el temple del nostre interior. Si en el temple de l’Antic testament la presència de Déu estava simbolitzada per la presència de les taules de la Llei, en el temple del nostre interior hi habita la paraula de Déu, que ens ha estat donada per Jesús, i nosaltres l’hem acollit i donat vida. D’aquí el caràcter sagrat de la persona humana, i l’interès de l’apòstol per saber si som conscients de ser «un temple de Déu», l’habitacle de l’Esperit. Perquè, si en som, hem d’estar atents a allò que fem amb els nostres actes.

Tots nosaltres hem pujat al temple aquest matí. Ho hem fet amb l’esperança de trobar-hi la presència de Déu, d’escoltar-hi la seva paraula. Per això, quan rebrem el Cos de Crist, la paraula de Déu habitarà en nosaltres. Si sabem integrar-la en la nostra vida li donarà sentit, fructificarà, i aquest fruit serà aliment per als altres. La possibilitat d’esdevenir, en el Cos de Crist, temple de l’Esperit Sant, ens ha de fer impressió perquè és una responsabilitat; però si pensem que hem estat creats a imatge de Déu, i per això ens ha estat donat aquest repte, ens hauria de ser motiu d’una gran joia i alegria. Donem-ne gràcies a Déu, i oferim-li amb generositat els fruits que d’això se’n derivin.