Homilia del dissabte de Cendra
Evangeli Lc 5,27-32Després d'això, Jesús va sortir i veié un publicà que es deia Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: --Segueix-me. Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo. Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells. Els fariseus i els seus mestres de la Llei ho retreien als deixebles de Jesús i els deien: --Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors? Jesús els respongué: --El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors.
Benvolguts germans i germanes en Crist:
Acabem de veure com Jesús se'ns comparava
ell mateix amb un metge. Què és un metge, en un sentit més profund? Ens pot
ajudar a reflexionar-hi l'entrevista a una metgessa, que fa uns dies va
aparèixer en un diari. La doctora en qüestió tenia una pacient de càncer, que
es negava a admetre que es moria; i això li causava un dolor més gran que el de
la pròpia malaltia. La doctora no li podia curar la malaltia física, però
dialogant amb ella va poder trobar una solució al seu patiment intern. Tot
parlant, la pacient li va dir que li hauria agradat veure créixer els seus
fills. A mesura que la conversa avançava, va anar admetent que ja sabia que es
moria, però que ho negava per evitar als seus fills el patiment que ella
mateixa havia tingut quan va morir la seva mare, també de càncer. Però
limitar-se a negar el que li passava, no l'ajudava. La doctora, li va seguir
preguntant. Com creia que podia ser una bona mare, ara que sabia que s'havia de
morir? I, quina imatge volia deixar als seus fills? A la mare, li hauria
agradat que els seus fills s'adonessin que tenien una mare forta, que havia
sabut morir amb dignitat, perquè aquella fortalesa és el que els serviria per a
la vida. Finalment, es va decidir a cridar els fills i explicar-los que es
moria, i així és com va poder tenir un desenllaç feliç: va marxar confortada
pels seus, i pel fet d'haver-los deixat un exemple de vida, i un bon model a
seguir. La doctora no li havia guarit la malaltia física, però va aconseguir
guarir-li les ferides interiors, que sempre són les més doloroses.
Si avui la medicina encara no ho pot guarir
tot, menys ho devia poder fer en el temps de Jesús. De fet, en aquella societat,
la malaltia estava estretament relacionada amb el pecat. Per això el concepte
de metge a què es referia Jesús, tenia una dimensió més profunda de la que pot
tenir el concepte de metge que despatxa en cinc minuts, i es limita a estendre
una recepta: el metge era el que podia guarir en un sentit més ampli, perquè
podia restablir la relació amb Déu, i retornar la persona a un equilibri
natural.
Jesús se'ns compara amb un metge, i ho fa
en el context de la crida d'un publicà. Convé recordar que els publicans eren
els recaptadors dels impostos romans. Havien d'aportar la suma total que
corresponia a cada zona, i sovint s'aprofitaven de la seva situació en benefici
propi: recollien més diners dels que havien de pagar, i es quedaven la
diferència. I eren menyspreats i considerats pecadors, perquè molts ho feien
sense escrúpols, aprofitant-se dels més pobres. Per això, el fet que Jesús
cridés un publicà i s'assegués a taula amb ell, devia ser un escàndol per a
tothom, i fins pels seus deixebles. Però malgrat tot, Jesús crida el pecador, i
vol la seva conversió. Perquè en el fons, el que ens vol dir, és que el
missatge de Déu i el seu amor estan oberts a tothom.
Per a nosaltres, avui, Jesús no és només el personatge històric que un
dia cridà un publicà. Jesús és algú que està viu, i avui ens crida a nosaltres.
Ens ha cridat a la taula d'aquesta Eucaristia. Ho ha fet en el context de la
quaresma, un temps de preparació per a la Pasqua, un temps de gràcia que ens és
concedit perquè mirem de guarir les ferides més profundes, com les de la
pacient que explicàvem al principi. En definitiva, la quaresma és una imatge
del camí que fem per la vida, mentre ens preparem per a l'encontre definitiu
amb el Senyor. I en aquest context, és reconfortant veure que Jesús ens crida;
perquè no som perfectes, i tots tenim alguna ferida per curar. Oferint-nos el
pa de la seva paraula, Jesús ens convida a la seva taula i ens ofereix la seva
amistat, i es converteix per a nosaltres no només en metge, sinó també en el
remei que tots necessitem. Com el publicà, animem-nos a respondre
afirmativament a aquesta crida; fem-ho sense dubtar, i alegrem-nos per aquest
do tan gran que ens ha estat ofert.
