Homilia de la Missa votiva de l'Esperit Sant

Evangeli Jo 7,37-39.Quan se celebrava el darrer dia de la festa dels Tabernacles, que era el dia més solemne de tota la vuitada, Jesús es posà dret i cridà: «Si algú té set, que vingui a mi, i que begui. Com diu l'Escriptura, naixeran rius d'aigua viva de l'interior del qui creu en mi». Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havia vingut l'Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat.

Benvolguts germans i germanes en Crist,

Celebrem avui una Missa votiva de l’Esperit Sant, com un ressò de la festa que celebràvem ahir: cinquanta dies després de la Pasqua, l’Esperit Sant va ser enviat com a nova llei en el cor de cadascun dels creients, per a l’edificació de l’únic cos del Crist. En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, hem sentit com Jesús anunciava aquesta vinguda de l’Esperit, que havien de rebre els qui creien en ell. És un anunci fet a partir d’una metàfora, la de l’aigua, i en un context concret, el de la festa dels Tabernacles.

La festa dels Tabernacles era una de les grans festes de pelegrinatge del poble jueu, juntament amb la Pasqua i la Pentecosta. Tenia lloc al començament de la tardor, degut al seu origen agrícola: coincidint amb la fi de la verema, servia per donar gràcies a Déu pels fruits rebuts de la terra. Més endavant, quan les festes es van vincular amb la història del poble, es va convertir en un record dels quaranta anys que el poble d’Israel havia estat en el desert, quan van sortir d’Egipte conduïts per Moisès. Era una festa molt alegre, que en temps de Jesús se l’anomenava simplement «la festa». Durava tota una setmana, i culminava en un veritable esclat de joia el darrer dia, que era el més solemne.

Un dels rituals que marcava aquest darrer dia era el de l'aigua: els sacerdots treien aigua de la piscina de Siloè, la portaven en una gerra d'or en processó fins al Temple, i el Gran sacerdot feia una libació als peus de l'altar durant el sacrifici del matí. Per als orientals, l'extracció de l'aigua era un motiu de joia: potser pel simple fet que en el desert havia estat un bé escàs per als seus avantpassats, però potser també pel significat més profund que podia tenir en els ritus de purificació, i en les escriptures. Per posar tres exemples, podem recordar que sobre les aigües hi planava l'Esperit en la creació del món; que l'Esperit va conduir els hebreus a través de les aigües del Mar Roig, transformant-lo en via d'alliberament; i finalment que en l'aigua del Jordà l'Esperit va investir de messianitat la humanitat del Crist.

És doncs, en aquest context de la gran joia i l'alegria de la festa, juntament amb el rerefons del significat que per als jueus tenia l'aigua, que l'evangeli situa l'afirmació de Jesús: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè [...] del seu interior brollaran rius d'aigua viva». El qui té set ha de beure, així com el qui creu ha de rebre l'Esperit Sant. És com una culminació del missatge de Jesús, dit en el moment culminant de la festa: en plena apoteosi del ritual de l'aigua, Jesús fa veure als seus deixebles que aquella no és l'aigua que val; la que val és la que ell donarà, l'Esperit Sant. Així, Crist ens revela que l'Esperit Sant és com una font d'aigua viva que surt del seu interior, i que flueix per donar la vida eterna a tot aquell qui en beu.

La imatge de l'aigua com a Esperit, és –com totes les imatges–, incomplerta. Però ens ajuda a comprendre una realitat molt superior, difícil d'explicar amb paraules: l’Esperit Sant, és donador de vida; i tots l'hem rebut, i el seguim rebent. Israel, l'antic poble de Déu, celebrava la Pasqua com el pas de l'esclavatge a la llibertat, i la Pentecosta com una acció de gràcies pel do de la Llei que Moisès havia fet al poble. L'Església, el nou poble de Déu, celebra la Pasqua com el pas de la mort a la vida, i la Pentecosta com una acció de gràcies pel do de la nova Llei que ens ha estat donada, l'Esperit Sant. No és una llei feta de preceptes, impossible de complir: és una força que ve de Déu, un do, que guia la marxa de l'Església, i se'ns manifesta a través de molts carismes. I té l'avantatge que els seus fruits són ben clars: l'amor, el goig, la pau, la paciència, la benvolença, la bondat, la fidelitat, la dolcesa i el domini d'un mateix. Demanem que el Senyor ens els faci desitjar, i ens els vulgui seguir concedint.