Les lectures d’avui i l’exemple de Sant Joan M. Vianney, ens conviden a no deixar-nos aclaparar per les dificultats de la vida.
Les dues lectures d’avui ens parlen d’un element que tot sovint apareix en les nostres vides, i contra el qual hem de lluitar sovint: el desànim. En la primera lectura, els antics israelites, un cop van aconseguir sortir de l’Egipte, es van trobar amb una realitat que no era la que esperaven; i si bé desitjaven la llibertat, un cop la van tenir es planyien d’allò que havien deixat enrere. També Moisès es desanima i es lamenta al Senyor de la situació que els toca viure al poble; quan tot va com un no s’ho espera, la primera reacció és fixar-se només en el cantó negatiu. I encara en l’evangeli, es pot veure la faceta més humana de Jesús, que en saber que Joan Baptista havia estat mort, sentí la necessitat de retirar-se per estar sol. Però Déu és capaç de transformar el mal en un bé, i malgrat el desànim que pateix el poble, l’alimenta: amb el mannà als antics, amb el pa als seus contemporanis. Tots dos elements són una prefiguració de l’Eucaristia, on ens trobem amb el Senyor ressuscitat que ens parla i ens dóna sempre allò que necessitem perquè puguem tirar endavant malgrat els inconvenients.
Paral·lelament amb el contingut d’aquestes lectures, la litúrgia ens proposa avui la memòria de Sant Joan Maria Vianney, el rector del petit poble d’Ars que excel·lí pel seu zel pastoral i la manera com exercí el seu ministeri. Ell també hagué d’afrontar dificultats en els inicis de la seva vida: de nen visqué els moments convulsos de la Revolució Francesa i veié les dificultats per les quals hagueren de passar alguns sacerdots; però l’exemple de la seva família que es mantingué ferma en la vivència de la fe malgrat les dificultats, li reportà la seva vocació que tirà endavant de forma decidida. El desànim li hauria pogut sobrevenir veient que li costava sortir-se’n com a estudiant, i fins arribà a ser qualificat d’inepte per al sacerdoci. Però de en la dificultat hi trobà la fortalesa, i no tan sols va acabar ordenat sinó que des d’una parròquia petita, humil i pobra va acabar la seva vida reconegut com a sant per la seva senzillesa i autenticitat.
Les lectures d’avui i l’exemple de Sant Joan M. Vianney, doncs, ens conviden a no deixar-nos aclaparar per les dificultats de la vida, que sempre apareixen en el nostre camí, i sobretot a no desanimar-nos. El Senyor ens proveeix de la seva paraula, que és viva i eficaç, sempre que ens acostem a la seva taula. I per boca del salmista ens tornava a recordar que, si ens acostem a ell per escoltar-lo i fer cas de les seves paraules, les dificultats poden veure’s inesperadament transformades: «Tant de bo que el meu poble d’Israel / m’escoltés i seguís els meus camins, [—deia]. En un instant serien vençuts els enemics, / giraria la mà contra els qui l’oprimeixen». És difícil, certament, no caure en el desànim i ser optimista quan veiem i sentim totes les notícies de les guerres que passen al nostre món, i les injustícies que ocorren al nostre voltant; però això ens ha d’animar també a posar el nostre gra de sorra, cadascú el que pugui des del lloc on és. Acollim, doncs, la invitació a presentar-li al Senyor les nostres dificultats i a confiar en ell sense defallir, perquè ens estima i ens dóna allò que ens cal, encara que d’entrada pugui no semblar evident.
Dilluns XVIII durant l’any / I – St. Joan M. Vianney.
