Per què l’Església prega pels fidels difunts?


L'endemà de Tots Sants, el 2 de novembre, l’Església celebra la Commemoració de tots els Fidels Difunts. Tot i que moltes persones visiten el cementiri el dia 1 perquè és festa civil, litúrgicament es tracta d’una celebració diferent. Si Tots Sants ens convida a mirar tots aquells que ja viuen plenament amb Déu, aquest dia l’Església prega especialment pels difunts, confiant-los a la misericòrdia del Senyor i demanant-li que els permeti arribar allà on els sants ja són. 

Per què preguem pels difunts?

Des dels primers segles del cristianisme, els cristians hem pregat pels nostres difunts. Ho fem perquè creiem que la mort no trenca la comunió que existeix entre els membres de l’Església. Continuem units als qui ens han precedit, i per això els encomanem a Déu, demanant que els concedeixi participar plenament de la seva vida eterna. Aquesta pregària és, sobretot, una expressió d'amor i d’esperança.

Una celebració plena de confiança

La commemoració dels Fidels Difunts no és un dia per alimentar la tristesa, sinó per reafirmar la nostra esperança. La fe cristiana ens anuncia que Jesucrist ha vençut la mort amb la seva resurrecció i que tots som cridats a participar d'aquesta vida nova. Per això, fins i tot enmig del record dels qui ens han deixat, la litúrgia manté sempre un to de confiança en la promesa de Déu. La mort és dolorosa, però per als cristians mai no té l’última paraula.

Una celebració important a Montserrat

A Montserrat, aquesta commemoració té també un relleu especial. La comunitat monàstica es reuneix per celebrar l'Eucaristia i pregar pels difunts, i l’Escolania hi participa amb el seu cant. D’aquesta manera, la pregària de la comunitat monàstica s’uneix a la de tota l’Església, que aquell dia recorda especialment tots els fidels que ens han precedit en el camí de la fe.


En resum: El 2 de novembre, l’Església celebra la Commemoració de tots els Fidels Difunts. És un dia de pregària confiada pels qui han mort, sostinguda per l'esperança que Jesucrist, amb la seva resurrecció, ha vençut la mort i ens ha obert el camí de la vida eterna.


Per saber-ne més… 

- Catecisme de l’Església Catòlica, nn. 958-960 i 1030-1032.

- 2 Macabeus 12,43-46.

- Prefaci dels Difunts I del Missal Romà.


Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

«Què tenim que no ho hàgim rebut?»

Imatge
  «Què tenim que no ho hàgim rebut?» Sant Pau feia aquesta pregunta als cristians de Corint a la primera lectura perquè s’havien començat a considerar superiors els uns als altres, com si allò que tenien fos mèrit exclusivament seu. I ell els volia fer adonar que, en realitat, tot el que som i tot el que tenim ho hem rebut: la vida, les capacitats, les oportunitats, les persones que tenim al costat, i també la fe. Res de tot això no ens ho hem donat nosaltres mateixos. I quan ho oblidem, fàcilment ens podem arribar a sentir amos del que tenim i, fins i tot, amb dret a jutjar els altres. I l’evangeli també ens presentava una situació en què una norma acabava ocupant un lloc que no li corresponia: els deixebles tenien gana, i davant d’aquesta necessitat Jesús els recordava que la norma del dissabte no era una realitat absoluta que estigués per damunt de la persona. Jesús posa les coses al seu lloc i ens recorda que allò que Déu ens ha donat no s’hauria de convertir  en una rea...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació