Homilies de l'Efrem

En el si de la nostra societat, l’índex de mortalitat infantil s’ha reduït molt en els últims decennis. I lògicament, l’acceptació que el desenvolupament dels infants és un bé a preservar des del primer moment del naixement, ha anat guanyant terreny. Però això no era així a l’època de Jesús. A la Palestina del del s. I, les famílies eren molt diferents: estaven formades per un grup de parents que convivien amb els fills de cadascú. Era una forma comunitària de vida que garantia millor allò que era més important: la supervivència. I per això els infants no eren el centre d’atenció. Aquest context ens ajuda a entendre la primera reacció dels deixebles, quan van renyar als qui presentaren uns infants a Jesús perquè els imposés les mans: segons la mentalitat de l’època, els infants encara no eren mereixedors de rebre el que es considerava com una benedicció divina. Però per Jesús, això és diferent. Jesús coneix el Pare del cel, que és misericordiós i bo, i sap que tota persona humana ...

Jesús, no deixa mai de sorprendre’ns. I tampoc no devia deixar de sorprendre als seus contemporanis ni als seus mateixos deixebles, com podem entendre a partir de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat . El text ens presenta a Jesús quan, a l’inici de la seva vida pública, no escull precisament una elit com a col·laboradors: una mica abans d’aquest fragment, Jesús cridava amb ell a persones treballadores: Simó i Andreu, que eren pescadors, o Jaume i Joan, que treballaven també entre els jornalers repassant les xarxes. Quina devia ser, la reacció d’aquests darrers, al veure que Jesús cridava a formar part del mateix grup a Leví, que era un publicà? Cal saber que els publicans eren recaptadors d’impostos i estaven considerats com a pecadors, perquè al mateix temps que feien la feina lícita de recaptar els impostos, abusaven del seu poder cobrant diners de més que després es quedaven per a ells. És molt possible, doncs, que la crida de Leví sobtés els altres deixebles, que eren ge...

Un dels primers coneixements que els humans van obtenir observant la natura va ser el de l’existència d’un ordre: els dies i les nits se succeeixen de forma regular i invariable, així com també ho fan les estacions, les fases de la lluna, i un llarg etcètera de fenòmens naturals. I si en la creació –que és allò que Déu ha fet per donar-nos– hi ha un ordre, també era lògic pensar que n’hi havia d’haver un en la generació del do més gran que Déu ens ha fet: el seu propi Fill. Per això l’evangelista ens presenta la genealogia de Jesús de manera completament ordenada: 14 generacions d’Abraham a David, 14 de David a la deportació a Babilònia, i 14 de la deportació a Jesús. Segons la visió de l’època, doncs, Jesús no només és descendent de la casa de David, sinó que a més és fruit d’un pla de salvació perfectament dissenyat per Déu. Però fent un pas més, en aquesta llista hi trobem altres elements. D’entrada, semblaria que el naixement del Fill de Déu s’hauria d’haver produït només a par...