Homilies de l'Efrem

L’evangeli d’avui confronta dos moments forts en la història d’Israel, tots dos viscuts dalt d’una muntanya. El primer va ser a la muntanya del Sinaí, on el poble rebé els manaments de la Llei de Déu de mans de Moisès. En aquell moment devia ser un fet habitual faltar a la paraula donada, o fer servir el nom de Déu amb una certa lleugeresa. Per això el decàleg se’n fa ressò, i inclou entre els deu manaments el de no jurar en fals pel nom del Senyor: era una societat que no respectava prou l’altre, ni se n’adonava de quina era la voluntat de Déu. I necessitava, en aquell moment, aquella norma. Però aquest primer moment contrasta amb el segon: el sermó de la muntanya. Jesús, la Paraula feta carn, parla al poble i actualitza la llei antiga. I no ho fa perquè els seus contemporanis fossin millors que els avantpassats de feia segles, sinó perquè la humanitat havia d’entrar en una altra etapa, la del Regne de Déu. I en aquest nou paradigma que és el Regne calia fer un pas més i actuali...

Com un bon mestre, Jesús volia despertar la curiositat dels seus deixebles perquè arribessin al coneixement pel seu propi peu. Per això en l’evangeli d’avui els fa una pregunta amb tota la perícia: els enfronta a una qüestió que els dóna la clau per entendre les profecies i la persona del Messies. El segon llibre de Samuel reportava la promesa de Déu d’ungir un descendent de David que regnaria per sempre. Però en temps de Jesús aquesta promesa encara no havia estat complerta; i encara menys, els contemporanis de Jesús es podien imaginar de quina manera una persona humana podia “regnar per sempre”. Amb tot, Jesús permetia que l’anomenessin “Fill de David”, malgrat la càrrega política i nacionalista que aquest títol tenia; perquè sabia que hi havia un detall important en les escriptures que als escribes els passava per alt. El trobem en les paraules del salm 110, que apareixen citades per Jesús en l’evangeli d’avui, quan David es refereix a un descendent seu –que encara no havia na...

«Què us sembla? Oi que no vindrà a la festa?» Els jueus contemporanis de Jesús que es feien aquesta pregunta, no havien entès res. No havien entès que en Jesús es materialitzaven les paraules del profeta Ezequiel que hem sentit en la primera lectura . Segles abans, durant l’exili a Babilònia, en el pitjor moment de la història d’Israel, Ezequiel va injectar una dosi d’optimisme als israelites presentant-los el millor panorama que podien esperar: encara que haguessin estat infidels a l’aliança que Déu havia fet amb els seus pares, Déu mai no abandonaria el seu poble; i no només això, sinó que volia tornar-lo a unir, purificant-lo i perdonant-lo de les seves faltes, i enviant-li un bon pastor que els retornés a la terra promesa. Un pastor que, fent una nova aliança de pau, es quedés a viure amb ells per sempre. I amb la mateixa dosi d’optimisme parlava el profeta Jeremies, amb les paraules que hem cantat com a Salm responsorial: «El Senyor ens guardarà, com un pastor guarda el seu r...

El manament d’estimar els enemics, no és res més que el manament de l’amor portat a les seves últimes conseqüències. És una evolució d’allò que Moisès rebé de Déu al Sinaí, i que Jesús –que morí perdonant als seus botxins– elevà a la màxima perfecció. Déu sempre ha estat un de sol i el mateix, i també sempre ha donat el mateix al seu poble: el seu amor. Però la humanitat ha anat evolucionant, i amb el pas del temps ha pogut anar assolint cada vegada un grau més profund en la comprensió de la força de l’amor. Si en els temps antics les venjances eren habituals, i sovint desproporcionades al mal que s’havia rebut, feia falta que Moisès establís l’«ull per ull, i dent per dent»: suposava estimar una mica més del que es feia. Però en realitat era una fase molt preliminar en l’assoliment del manament que els resumeix tots: estimar Déu i als altres com a si mateix. Per això Jesús proposà d’estimar els enemics. Estimar absolutament a tothom, és la única manera com podem correspondre plen...