Homilies de l'Efrem

En el món antic els infants tenien una consideració molt diferent de la que tenen ara. De fet, quan l’antic poble d’Israel va ocupar la terra promesa, van haver de lluitar contra el costum dels pobles cananeus de sacrificar els fills primogènits als déus que adoraven, com sabem pel llibre dels Salms. A l’època de Jesús aquesta fase ja estava superada, però diversos testimonis ens indiquen que en la Palestina d’aquell temps els infants no comptaven de la mateixa manera que ara. Es pot comprendre per l’alt índex de mortalitat infantil que hi havia en una societat que no tenia els nostres recursos per lluitar contra les epidèmies, ni tampoc tenia les mateixes possibilitats que nosaltres en quant a l’alimentació. Tot aquest conjunt feia que els petits no es comencessin a considerar fins que no es veia clar que podien sobreviure a la infantesa. Nosaltres som fills d’una altra època: la mortalitat infantil va començar a baixar en el si de les societats industrialitzades, i la Declarac...

Durant el temps que Jesús desplegà la seva activitat a Galilea, comptà amb la col·laboració de diverses deixebles femenines. D’entre elles, l’única que esmenten els quatre evangelis de forma coincident és Maria Magdalena. L’evangeli de Lluc diu d’ella que Jesús li havia tret set dimonis –que equival a dir que l’havia guarit d’una greu malaltia, segurament espiritual–, i la tradició l’ha identificat amb la prostituta anònima que apareix en el mateix evangeli. Tant si ho era com si no, en el text bíblic queda clar que ella és la primera testimoni de la resurrecció, malgrat la seva vida anterior. I no només això, sinó que com a deixebla té un paper actiu: després d’haver seguit Jesús amb intensitat, té pressa per servir-lo un cop més: arriba al sepulcre la primera de totes quan encara no s’havia fet ni de dia, i veient què havia passat corre per anar a buscar els altres deixebles i anunciar-los la bona nova. Donar aquest paper preeminent a una dona que havia tingut dificultats, e...

L’evangeli d’avui confronta dos moments forts en la història d’Israel, tots dos viscuts dalt d’una muntanya. El primer va ser a la muntanya del Sinaí, on el poble rebé els manaments de la Llei de Déu de mans de Moisès. En aquell moment devia ser un fet habitual faltar a la paraula donada, o fer servir el nom de Déu amb una certa lleugeresa. Per això el decàleg se’n fa ressò, i inclou entre els deu manaments el de no jurar en fals pel nom del Senyor: era una societat que no respectava prou l’altre, ni se n’adonava de quina era la voluntat de Déu. I necessitava, en aquell moment, aquella norma. Però aquest primer moment contrasta amb el segon: el sermó de la muntanya. Jesús, la Paraula feta carn, parla al poble i actualitza la llei antiga. I no ho fa perquè els seus contemporanis fossin millors que els avantpassats de feia segles, sinó perquè la humanitat havia d’entrar en una altra etapa, la del Regne de Déu. I en aquest nou paradigma que és el Regne calia fer un pas més i actuali...

Com un bon mestre, Jesús volia despertar la curiositat dels seus deixebles perquè arribessin al coneixement pel seu propi peu. Per això en l’evangeli d’avui els fa una pregunta amb tota la perícia: els enfronta a una qüestió que els dóna la clau per entendre les profecies i la persona del Messies. El segon llibre de Samuel reportava la promesa de Déu d’ungir un descendent de David que regnaria per sempre. Però en temps de Jesús aquesta promesa encara no havia estat complerta; i encara menys, els contemporanis de Jesús es podien imaginar de quina manera una persona humana podia “regnar per sempre”. Amb tot, Jesús permetia que l’anomenessin “Fill de David”, malgrat la càrrega política i nacionalista que aquest títol tenia; perquè sabia que hi havia un detall important en les escriptures que als escribes els passava per alt. El trobem en les paraules del salm 110, que apareixen citades per Jesús en l’evangeli d’avui, quan David es refereix a un descendent seu –que encara no havia na...