Homilies de l'Efrem

Per entendre bé el fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat , hem de tenir en compte que és una part d’un text més ampli en què Jesús parla dels fariseus, el grup social que en el seu temps encarnava la hipocresia. Jesús pretén explicar-nos què passa amb els qui fingeixen tenir unes qualitats i uns sentiments que en realitat no tenen. Déu ens ha fet lliures i és conseqüent amb aquesta llibertat: podem fer i pensar el que vulguem, i som nosaltres que cada dia escollim lliurement quin camí volem seguir. Però Déu no és hipòcrita, i per això ens adverteix del què passa si els nostres actes i els nostres pensaments segueixen camins divergents. Actuar per “quedar bé” sense que les pròpies accions siguin fruit de les nostres conviccions més profundes no pot comportar mai el reconeixement de Déu, perquè Déu és autèntic. I el mateix passa amb els qui blasfemen contra l’Esperit Sant: el sol fet de fer-ho ja indica que la persona està en un registre tan allunyat de Déu que, per ...

L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...

En el món antic els infants tenien una consideració molt diferent de la que tenen ara. De fet, quan l’antic poble d’Israel va ocupar la terra promesa, van haver de lluitar contra el costum dels pobles cananeus de sacrificar els fills primogènits als déus que adoraven, com sabem pel llibre dels Salms. A l’època de Jesús aquesta fase ja estava superada, però diversos testimonis ens indiquen que en la Palestina d’aquell temps els infants no comptaven de la mateixa manera que ara. Es pot comprendre per l’alt índex de mortalitat infantil que hi havia en una societat que no tenia els nostres recursos per lluitar contra les epidèmies, ni tampoc tenia les mateixes possibilitats que nosaltres en quant a l’alimentació. Tot aquest conjunt feia que els petits no es comencessin a considerar fins que no es veia clar que podien sobreviure a la infantesa. Nosaltres som fills d’una altra època: la mortalitat infantil va començar a baixar en el si de les societats industrialitzades, i la Declarac...