Homilies de l'Efrem

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és un fragment del llarg diàleg de Jesús amb els seus deixebles que Joan situa en el sant sopar, a les vigílies de la Pasqua. És un diàleg molt dens de contingut, i ens pot sobtar veure com els seus propis deixebles, que ell mateix havia escollit, tenien dubtes: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes?». Però malgrat els seus dubtes Jesús els dona confiança. Així com Jesús s’identifica plenament amb el Pare, Jesús dóna als seus deixebles el poder d’identificar-se amb ell, i fer el mateix que ell fa: «Qui creu en mi també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans», els deia. Potser per això, aquests primers deixebles no tenien por de predicar la seva fe als jueus i als no jueus, com llegíem a la primera lectura . «T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra» són les paraules del profeta Isaïes que els deixebles es van fer seves: la missió dels deixebles e...

Quan Déu va revelar el seu nom a Moisès a la muntanya de l’Horeb, li va dir: «Jo sóc el qui sóc». Era una resposta enigmàtica, i ho havia de ser; perquè el misteri de Déu no es podia abastar ni tancar en unes paraules. I era una resposta que connecta directament amb les paraules que acabem de sentir que Jesús dirigia als seus deixebles que estaven a la barca: «Sóc jo. No tingueu por». Jesús, doncs, per mitjà d’aquestes paraules s’identifica plenament amb la realitat de Déu, que camina per damunt de l’aigua igual que l’Esperit de Déu planava sobre les aigües al començament de la creació. Aquest text, doncs, escrit a la llum de la Pasqua, associa Jesús amb el Déu de l’Antic Testament; perquè la manifestació plena de Déu només s’havia de donar quan intervingués salvant el seu poble, tal i com ja havia fet abans intervenint a favor de l’antic poble d’Israel. Qui era, aquest Jesús que caminava sobre el mar? Qui era aquest Jesús que anava cap als deixebles per salvar-los? Després d...

«Jo sóc la resurrecció i la vida». Aquestes paraules que acabem d’escoltar, posades en boca de Jesús, resumeixen el missatge de l’evangeli d’avui . Però val la pena que ens fixem en el moment en què són dites: Llàtzer havia mort, ja estava enterrat, i la seva germana Marta havia perdut l’esperança. Ella creia que si Jesús hagués estat allà el seu germà no hauria mort; però ara, un cop mort, ja no hi havia res a fer: calia esperar la resurrecció del darrer dia. En canvi, la resposta que Jesús li dóna en aquell moment capgira la situació: fa que els esdeveniments del darrer dia quedin en un segon terme, i la resurrecció se situï en el terreny de la relació personal amb ell: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més». L’autèntica resurrecció, la vida en plenitud, només es pot donar creient en Jesús. I no només creient-hi: fent-se amic d’ell, dialogant-hi, i cultivant una relació personal d...

Jesús té una gran habilitat, una habilitat que tots els professors voldrien tenir: sap explicar amb exemples ben senzills, realitats molt complexes. Ho demostra l’evangeli que ens acaba de ser proclamat , on ens ha explicat una cosa tan difícil d’entendre com la resurrecció, amb una imatge tan senzilla com la del gra de blat, que per donar vida i fruit ha de morir primer, s’ha de transformar. Més senzill, impossible. Però, ¿perquè ens parla de resurrecció, si el que li havien dit els deixebles és que hi havia uns grecs que el volien conèixer? Li diuen que hi ha uns estrangers no creients que l’esperen, i ell respon parlant de la glorificació, d’aquesta transfiguració que havia d’experimentar. Què ens vol dir el text, amb això? Doncs segurament que, per conèixer Jesús de veritat, necessàriament hem de parlar de la resurrecció. Perquè el coneixement de Jesús no es pot limitar al del personatge històric, sinó que estem cridats a conèixer el Crist ressuscitat de forma personal, estem ...

Les lectures d’avui ens conviden a reflexionar sobre la nostra fe en Jesús, que és la nostra roca salvadora, un fonament incommovible. I aquesta roca que és el Crist, és una roca de la qual en brollen fonts d’aigua viva. L’aigua que Moisès va fer sortir de la roca és una figura d’aquesta efusió de vida nova i d’aquesta font inesgotable de fecunditat espiritual que és Jesús. Jesús, el Déu que es deixa trobar, el Déu que dialoga tranquil·lament amb la humanitat pecadora, és aquesta aigua que treu la set. I la treu perquè té justament allò que la humanitat necessita: la salvació. La persona humana –representada en la lectura d’avui per la dona samaritana–, dubta, desconfia, i fàcilment pot caure en el pessimisme. No se’n surt, per si mateixa. Necessita algú que l’escolti, li doni confiança, i –dit en llenguatge bíblic–, la salvi. És el que fa Jesús: ens dóna contínuament el seu Esperit Sant com una aigua que apaga la set. És l’aigua que vam trobar en el baptisme, que trobem en la preg...