Homilies de l'Efrem

  Molt sovint, Jesús ens parla de l’existència d’una altra vida després d’aquesta. De fet molts cops no en parla explícitament, sinó que dóna per suposada l’existència d’aquesta realitat que està més enllà, i parteix d’aquesta base per explicar com hem de viure i comportar-nos aquí. Però altres vegades sí que en parla explícitament, com és el cas de l’evangeli d’avui . Jesús deia que «en el món que vindrà» viurem per sempre, i que quan participem de la resurrecció serem «com àngels», i ja no podrem «morir mai més». És, doncs, un futur d’esperança, encara que sigui difícil d’explicar amb les categories del món present. De fet, les paraules que hem escoltat intentaven ser entenedores per als saduceus, a qui Jesús es dirigia en aquest text. I els saduceus no creien en la resurrecció dels morts, perquè pensaven en l’altra vida amb les categories de la nostra, com ho demostra la situació que van plantejar a Jesús. El que Jesús intenta dir-los, doncs, és que per entendre com serà la...

Avui ha estat el mateix text evangèlic qui ens ha explicat el sentit de la paràbola que acabem d’escoltar. L’evangelista ens deia que Jesús la digué «per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». Aquí, doncs, podríem acabar el nostre comentari. Però potser ens podem preguntar perquè ho va fer. Segurament fou perquè devia veure que allò era el que més convenia d’aprendre en aquell moment als seus deixebles. I ens podem fixar precisament en això: entre els deixebles i Jesús hi havia un diàleg. No era simplement una conversa a través de la qual intercanviaven diferents punts de vista, sinó que era un diàleg en el sentit que amb ell, els deixebles tenien l’oportunitat d’anar-se transformant i avançant pel camí del Regne. Aquest diàleg entre Jesús i els seus deixebles no és res més que la pregària. Perquè pregar no és només parlar amb Déu i demanar-li coses, donar-li gràcies o demanar-li perdó, sinó que pregar és posar-se a la seva presència i dialogar amb Ell,...

  Més important que les riqueses, és la relació que establim amb elles. O més encara: més important que la relació que establim amb les riqueses, és saber què centra l’atenció del nostre cor: la voluntat de seguir Jesús, o la voluntat de tenir coses o diners? Tothom necessita els diners per viure; però ningú no necessita convertir els béns materials en la finalitat de la seva vida. L’evangeli d’avui ens ho ensenyava amb la imatge de les dues riqueses: les enganyoses i les veritables. Les riqueses enganyoses (les materials), no haurien de ser el centre de la nostra atenció; però tampoc no les hem de desestimar, perquè a través d’elles podem arribar a les riqueses veritables, que són els valors del Regne del cel. És el que els havia passat als filipencs : Sant Pau els agraeix l’ajuda material que li havien fet arribar; però no perquè estigués content amb el què li havien enviat, sinó perquè donant havien aconseguit un «profit que [els anava] sumant davant Déu». Essent fidels am...

Potser el cec Bartimeu, germans i germanes, hi veia més del que es pensava... Ell, tot i estar privat del sentit de la vista, va saber veure que Jesús era el fill de Déu. Perquè, hi ha coses que no es veuen a través dels ulls. Podem veure dos amics, però no podem veure l’amistat; i hi és. Podem veure dues persones que s’estimen, però no podem veure l’amor; i hi és. I encara que el cec Bartimeu no pogués veure Jesús físicament, va veure que era el Messies, el «Fill de David». I això precisament és el que Jesús més li va valorar: «la teva fe t’ha salvat», li digué. Perquè la fe és un do de Déu. Però perquè faci efecte hem de ser nosaltres qui després li donem resposta. I ell la va donar, i ho va poder fer en persona. Els cristians que hem vingut després, però, hem conegut Jesús d’una altra manera. La porta per la qual hem rebut la fe és el sagrament del baptisme. De fet, antigament a aquest sagrament se l’anomenava “el sagrament de la il·luminació”, perquè a través d’ell Jesús podia...

Déu és com un jutge estricte que no en perdona ni una? O és com un pare bo que sempre dóna noves oportunitats? L’evangeli d’avui ens il·lustrava cada una d’aquestes visions contraposades de Déu amb una imatge diferent. Per la primera, l’evangelista fa referència a dues notícies que en aquell temps devien ser ben conegudes per tothom: el cas d’uns galileus assassinats per Pilat mentre oferien sacrificis en el Temple, i el d’un grup de jueus que moriren sota la runa de la torre de Siloè quan es va esfondrar. La gent veia en aquestes formes de morir un càstig pels pecats comesos. Per il·lustrar la segona visió, en canvi, l’evangelista fa servir la imatge del vinyater, que malgrat veure que durant tres anys consecutius la figuera no havia donat cap fruit, encara li dona una nova oportunitat abans de tallar-la, cavant la terra i femant-la. Si Déu fos un jutge estricte els errors serien clarament la nostra fi, perquè hauríem de pagar per ells. Si Déu és un pare bo, en canvi, els erro...

  L’evangeli d’avui ens convida a reflexionar sobre la que hauria de ser la nostra actitud fonamental: el servei. Jaume i Joan, els dos deixebles que van anar a trobar Jesús per mirar de tenir una bona posició, segurament no ho feien amb mala intenció: simplement, actuaven portats per la manera de pensar del món. Estar en una bona posició és un desig de molta gent. I com que al començament els deixebles es pensaven que Jesús seria un Messies polític que instauraria un nou ordre social, ells volien assegurar-se un bon lloc. És molt humà. Però Jesús els trenca un cop més els esquemes: el nou ordre passa pel servei: «qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots». Just al revés del que havien anat a demanar. El servei converteix una bona persona en un bon deixeble de Jesús. Els deixebles que van anar a trobar Jesús, avui som nosaltres. L’Eucaristia ens fa present el Senyor ressuscitat en la comunitat reunida, en ...

Ser cristià no és tan sols una relació amb Déu que es visqui des de la intimitat, sinó que és una vivència que cal compartir amb els altres. Per seguir l’exemple del Crist cal, necessàriament, tenir els altres en compte. I per això tot cristià –si vol viure de manera conseqüent amb la seva fe, ha de donar testimoni als altres amb la seva vida. Encara que tot allò que impliqui una relació, pugui ser també font de conflictes i malentesos. De fet, les dificultats han conviscut amb el cristianisme des del començament. Els primers cristians van ser perseguits, i molt sovint van haver de donar explicacions de la seva fe; primer davant dels jueus, i més tard amb els romans. És des d’aquest context que es pot entendre millor el triple missatge que Jesús donava als seus deixebles a l’evangeli d’avui , per ajudar-los. En primer lloc els deia que no estan sols davant de les dificultats, perquè la relació és mútua: «tothom que em reconegui davant els homes, el Fill de l’home el reconeixer...