Homilies de l'Efrem

L’evangeli de Lluc ens parla d’un grup de setanta dos deixebles que van ser enviats per Jesús per preparar el terreny per on havia de passar. La missió tenia un objectiu molt clar: anunciar la proximitat del Regne de Déu. Però fer aquest anunci no era fàcil, perquè el mateix text diu que hi anaven «com anyells enmig de llops». Encara que els deixebles tinguessin potestat per guarir els malalts i per portar la pau, la missió era difícil. I era prioritària: s’havien de conformar amb allò que els donessin, i no havien d’anar de casa en casa; perquè primer era la missió que la recerca del propi benestar. La imatge d’aquests setanta dos deixebles, doncs, podria ser un dibuix del que hauria de ser l’autèntic deixeble de Jesús: aquell qui, seguint els seus passos, renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu; aquell per a qui primer és la missió de difondre la paraula de Déu que no pas la recerca de seguretats personals; aquell qui no es refia tant de les seves pertinences, com de l’a...

Joan Baptista dóna, un cop més, mostra de la seva coherència: «Jo no sóc el Messies» diu. Només n’és el precursor. I com a tal ha de minvar a partir d’ara, mentre que Jesús ha de créixer. Quan els deixebles de Joan l’informen que Jesús estava batejant a l’altra banda del Jordà, Joan, lluny d’enfadar-se o d’estranyar-se’n, els dóna una mostra de la seva grandesa responent-los amb tota naturalitat que ho pot fer. Que ho ha de fer. Perquè Jesús és l’enviat de Déu, l’autèntic Messies. Jesús és l’espòs, i Joan només és el seu amic. I com a tal s’alegra a través de l’alegria de l’espòs, no té cap intenció de prendre-li el lloc. El deixeble no és més que el mestre; més aviat ha de donar-li pas deixant així que aquell qui s’ha manifestat com a Messies davant de tot el poble pugui desenvolupar amb tranquil·litat la seva activitat i ocupar el lloc que li correspon. Aquest testimoni de Joan Baptista en el context de l’Eucaristia de l’últim dia ferial del temps litúrgic del Nadal, ens és al...

L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...

Les lectures d’avui ens posen de costat Samuel i Jesús: dos naixements miraculosos, dos nois de qui se’ns diu que cresqueren en bondat i enteniment al mateix temps que es guanyaven el favor davant de Déu i dels homes, i dos homes les mares dels quals tingueren un paper determinant en les seves vides. L’Evangeli subratllava que Jesús vivia sotmès als seus pares, i gual que Samuel no va contradir la voluntat de la seva mare, de voler-lo dedicar al Senyor. «No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?», és una resposta que desconcerta a Maria i Josep, però no fa més que confirmar aquesta obediència incondicional al Pare en majúscula, aquell de qui tot prové. La vocació de Samuel té una forta influència familiar; la de Jesús es desenvolupa també amb un lligam fort amb la família. Dues famílies marcades per les dificultats, però això no va ser impediment perquè tots dos fills arribessin a parlar al poble d’Israel de part de Déu. Perquè tant una família com l’altra els hav...

Ja ho hem sentit : «Joan anunciava al poble la bona nova». I quina era aquesta bona nova? Que el Senyor enviaria un Messies, un Messies que era a prop. De fet, la gent pensava que el Messies era Joan baptista, però no l’era; només preparava el camí. I l’expectació de la vinguda del Messies feia sentir als deixebles la necessitat de preparar-se, i per això anaven a batejar-se. I Joan els deia coses concretes per ajudar-los: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». I als cobradors d’impostos i als soldats els donava consells semblants: «No exigiu més del que està establert», i «acontenteu-vos de la vostra soldada». Tots aquests consells els havien de servir per esperar el Messies, perquè per a rebre’l no feia falta fer grans coses externes: es tractava de tenir una disposició interior. Saber donar, saber compartir, i acontentar-se amb el que es té. No calia res més. Nosaltres, cristians del s.  xxi ,...

«Vindran dies, [deia la primera lectura ], que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà». I, quina és, germans i germanes, aquella promesa que Déu havia fet al seu poble? La primera lectura ens remet a una època que va ser molt dura: Jerusalem havia estat ocupada i una bona part del poble havia estat deportat a Babilònia. Tot semblava perdut, i ningú no veia com es podria restablir l’ordre i tornar a una època tranquil·la. ¿Totes les promeses que Déu havia fet al seu poble es reduïen a aquelles dificultats insalvables? No. Enmig de la desesperança el profeta aixeca una veu optimista: encara que ho pugui semblar, Déu no s’oblida mai del seu poble i complirà les seves promeses, fent «néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat»: serà el Messies. Era un presagi anunciat segles abans del seu naixement.  La litúrgia ens convida a recuperar aquell anunci, avui que comencem el temps d’Advent. D’aquí quatre diumenge...

  Molt sovint, Jesús ens parla de l’existència d’una altra vida després d’aquesta. De fet molts cops no en parla explícitament, sinó que dóna per suposada l’existència d’aquesta realitat que està més enllà, i parteix d’aquesta base per explicar com hem de viure i comportar-nos aquí. Però altres vegades sí que en parla explícitament, com és el cas de l’evangeli d’avui . Jesús deia que «en el món que vindrà» viurem per sempre, i que quan participem de la resurrecció serem «com àngels», i ja no podrem «morir mai més». És, doncs, un futur d’esperança, encara que sigui difícil d’explicar amb les categories del món present. De fet, les paraules que hem escoltat intentaven ser entenedores per als saduceus, a qui Jesús es dirigia en aquest text. I els saduceus no creien en la resurrecció dels morts, perquè pensaven en l’altra vida amb les categories de la nostra, com ho demostra la situació que van plantejar a Jesús. El que Jesús intenta dir-los, doncs, és que per entendre com serà la...