Homilies de l'Efrem

La perícopa de l’evangeli que ens acaba de ser proclamada és un fragment de la narració de la darrera pujada de Jesús cap a Jerusalem. Tot fent camí abans d’arribar per darrer cop a la ciutat santa, Jesús dóna als seus deixebles els darrers ensenyaments, que podríem pensar que són els més importants. I tot ensenyant, en pocs dies es val dues vegades de la imatge dels infants. El primer cop és després d’una discussió que havien tingut els deixebles per veure quin d’ells era el més important; i per dir-los que el més important és qui té el darrer lloc, Jesús agafa un infant i posant-lo enmig diu: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi». Al cap d’uns dies, en el fragment que acabem de proclamar, es torna a servir dels infants per explicar-se: «el Regne de Déu és dels qui són com ells [com els infants]. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas». De tots dos fragments, doncs, en podem treure una conclusió: Déu té una pred...

Les paraules de l’evangeli que ens acaben de ser proclamades , formen part del diàleg que Jesús va tenir amb els seus deixebles en el seu  camí per Galilea cap a Jerusalem. Els deixebles el van alertar que hi havia persones que feien miracles en nom d’ell tot i no ser del grup. Però Jesús treu importància al fet que ells siguin del grup o no: el que compta és que la gent els reconegui com a deixebles de Jesús: «Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist [subratlla], us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa». I perquè quedi clar, després ho diu al revés: «aquell que allunya de mi un d'aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll». El que compta i és important, és remar en la mateixa direcció del Crist i actuar en conseqüència, no el fet de pertànyer al grup; perquè podria ser que hi hagués persones que, tot i ser del grup, pels seus fets anessin en la direcció contrària de la que i...

L’escena de la Transfiguració ens dóna un triple ensenyament: ens mostra quin és el lloc de Jesús, ens ensenya quin és el destí final de cadascú, i ens diu com ho hem de fer per arribar-hi. Per indicar-nos la importància de Jesús el text ens el presenta dialogant amb Moisès i Elies. Moisès representa l’antiga Llei, i Elies tots els profetes. Amb aquest diàleg, doncs, podem entendre que Jesús no és un personatge més en la història d’Israel, sinó que té un paper central: Jesús és el resum de la Llei i dels profetes, i per tant és una persona cabdal per a la nostra salvació. En segon lloc, ens mostra quin és el destí final de cadascú: Moisès va parlar amb el Senyor enmig d’un núvol espès dalt de la muntanya, i Elies el va escoltar en el murmuri d’un ventijol suau; però Jesús va més enllà: es transfigura i ens parla directament per boca de Déu. Anticipant als seus deixebles la glòria de la resurrecció els fa veure que no només hi està cridat ell, sinó també tots els qui el segueixin....

Moltes vegades hem sentit a l’evangeli que Jesús pujava a la muntanya a pregar. Però a l’evangeli d’avui Jesús no puja a la muntanya sinó que la baixa, i s’atura en un indret pla: avui Jesús no vol parlar “amb Déu” sinó que vol parlar “de Déu” a la gent. I què els vol dir? És fàcil de fer un paral·lelisme amb Moisès, que després d’haver parlat amb Déu a la muntanya va baixar al pla per donar al poble les taules de la Llei. Però a diferència de Moisès, que baixà amb un text tancat i escrit sobre pedra, Jesús baixa amb un missatge molt més obert: ens dóna les benaurances, que són tot un programa de vida. I no només això: les benaurances ens omplen d’esperança, perquè ens ensenyen que Déu té una predilecció pels més febles. Tanta, que el seu Regne és per a ells: «Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres», va dir. I no són feliços pel fet de ser pobres en el sentit material, sinó perquè Déu sempre ofereix la seva amistat als qui passen alguna necessitat. I de necessit...

Ens acaba de ser proclamat, germans i germanes,  un dels cinc relats del miracle de la multiplicació dels pans que contenen els evangelis. Cada un dels relats té petites diferències respecte als altres, però tots ens donen una mateixa imatge de Jesús. Enmig de la terra dels pagans, Jesús és aquell que crida l’atenció dels seus contemporanis, i congrega multituds al seu voltant. En segon lloc, Jesús és aquell que es compadeix dels que tenen alguna necessitat, i mira de fer tot el que està al seu abast per ajudar-los. Finalment, Jesús és aquell qui alimenta a la multitud; i ho fa amb escreix. L’Eucaristia que estem celebrant és la continuació d’aquest miracle que ens ha estat proclamat. Enmig d’un món ple d’indiferència, Jesús segueix congregant cada dia moltes persones al seu voltant. Som persones que tenim les nostres necessitats, i ens hem acostat a la taula de Jesús per escoltar la seva paraula i perquè ens alimenti. I també som persones que necessitem la seva compassió...

Podem destacar dos elements de l’evangeli d’avui . Per una banda, el gran interès que els contemporanis de Jesús tenien per ell: tot i les dificultats de comunicació de l’època, la gent aconseguia assabentar-se dels moviments de Jesús i l’anaven a trobar de tot arreu. I per una altra banda, la gran disponibilitat i l’esperit generós de Jesús: encara que tenia previst un temps de recés amb els deixebles, cansats després d’haver anat a predicar per tot arreu, no va tenir cap problema en fer un canvi de plans i dedicar-se als qui l’havien anat a trobar i a interrompre: l’atenció als altres sempre és prioritària per a Jesús. Aquesta gran gentada que es va moure per anar-lo a veure podríem ser ben bé tots els cristians que hem vingut després, els qui no l’hem conegut personalment sinó de forma sagramental, i hem deixat el que hauríem fet per anar-nos a trobar amb ell a l’Eucaristia. La primera que ho va fer per escoltar la paraula de Déu de forma compromesa fou la Mare de Déu, de qui...

L’evangeli de Lluc ens parla d’un grup de setanta dos deixebles que van ser enviats per Jesús per preparar el terreny per on havia de passar. La missió tenia un objectiu molt clar: anunciar la proximitat del Regne de Déu. Però fer aquest anunci no era fàcil, perquè el mateix text diu que hi anaven «com anyells enmig de llops». Encara que els deixebles tinguessin potestat per guarir els malalts i per portar la pau, la missió era difícil. I era prioritària: s’havien de conformar amb allò que els donessin, i no havien d’anar de casa en casa; perquè primer era la missió que la recerca del propi benestar. La imatge d’aquests setanta dos deixebles, doncs, podria ser un dibuix del que hauria de ser l’autèntic deixeble de Jesús: aquell qui, seguint els seus passos, renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu; aquell per a qui primer és la missió de difondre la paraula de Déu que no pas la recerca de seguretats personals; aquell qui no es refia tant de les seves pertinences, com de l’a...