Homilies de l'Efrem

El fragment de l’evangeli que acabem d’escoltar ens parlava del Tetrarca Herodes Antipes, governador de Galilea entre els anys 4aC i 39 dC, és a dir, tot el període de la vida de Jesús. El seu pare, el rei Herodes el Gran, va ser el qui va manar la matança dels innocents quan s’assabentà del naixement de Jesús, de qui havia sentit a dir que era el Messies esperat. I com el text ens recordava, ell, influït per la seva esposa Herodies, havia fet matar a Joan Baptista, que era el precursor de Jesús. Segurament, doncs a Herodes no li feia massa gràcia que parlessin de Jesús com el rei dels jueus, perquè era ell el qui ostentava aquesta dignitat reial. Però, malgrat tot, l’evangeli ens explicava que Herodes estava intrigat per tot el que sentia dir de Jesús, i tenia ganes de veure’l. Jesús despertava la curiositat fins i tot entre els seus enemics. Què tenia Jesús, que despertés aquesta curiositat? En aquesta Missa, tal i com hem explicat al començament, celebrem la memòria dels s...

La festa d’avui ens convida a fer-nos una pregunta difícil: Qui és, Déu? És un ésser suprem que viu a la Glòria i està per damunt dels nostres sofriments? O, al contrari, és aquell que s’identificà tant amb el patiment humà que acabà sofrint la mort ignominiosa de la creu? Jesús ens respon aquesta pregunta presentant-nos una imatge de Déu que uneix les dues coses: per mitjà de la creu, Déu és aquell que és capaç de transformar la mort en vida, i el dolor en joia. Per la resurrecció, Déu transforma allò que era un instrument de mort horrible en una font de vida. Perquè la creu no fou el final de res, sinó una porta que ens obrí una nova dimensió. I no només per a aquell qui la patí, sinó també per a «tots els qui creuen en ell», com ens deia l’evangeli . A l’Eucaristia, el pa i el vi també són transformats. Per la seva paraula, allò que només eren uns dons purament materials es converteixen en la presència real del Crist. I rebent-los incorporem en nosaltres precisament aquell...

Totes les civilitzacions antigues, en un intent d’estructurar els pas del temps, van elaborar calendaris inspirats en els cicles naturals. I la setmana de set dies és al menys tan antiga com la civilització babilònica: el relat de la creació del Gènesi, que ens presenta a Déu creant el món en sis dies i descansant el setè, ve de l’època en què els jueus exiliats a Babilònia necessitaven un dia de descans periòdic per dedicar-lo al Senyor. I això que va començar com costum sa, amb el pas del temps es va anar transformant. Per assegurar que tothom complís el repòs del dissabte es van anar afegint una sèrie de normes per aquell dia; i en temps de Jesús eren tantes i tantes, que al final s’havia convertit en una missió gairebé impossible de complir. Què era més important? Dedicar un dia al Senyor i al descans? O complir tots els preceptes que s’havien anat afegint amb el temps? Ni David ni Jesús, davant la gana dels seus homes, no van dubtar que els motius humanitaris havien de pass...

Un cop més, Jesús ens recorda que les complicacions humanes no són el camí més curt per entrar en el regne del cel. La porta d’entrada està en la puresa original, en els valors més autèntics, com l’amor o el perdó. Per això Jesús ens posa avui un infant com a exemple: un dels més petits i vulnerables de la societat; una persona que en el temps antics no comptava, perquè encara tenia una probabilitat supervivència molt baixa. Però una persona que tenia visible el que és més important: la puresa de cor, que el pas del temps i les vicissituds de la vida encara no havien tingut temps de tapar amb una infinitat de capes, una al damunt de l’altra. Per entrar al Regne del cel cal deslliurar-se de totes aquestes capes i recuperar el que érem i teníem: la confiança en els altres, l’estar obert als nostres germans, cal estimar i deixar-se estimar… «El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un sol d’aquests, per petit que sigui», ens deia Jesús. . Casualment, la proclamació d’aquesta ...

Les lectures d’avui ens parlen de la pregària. Què és la pregària? Pregar no és tan sols parlar amb Déu, sinó que és dialogar-hi: parlem amb ell, i escoltem el que ell té per dir-nos. En la primera lectura, hem pogut escoltar com entre Abraham i Déu hi havia aquest diàleg de manera directa: Abraham parlava amb Déu, i Déu li responia. I la conversa anava avançant. Algú pensarà: això no és així. De fet, molts ho voldríem! Ens agradaria que Déu ens enviés un WhatsApp al mòbil, que ens digués de manera clara i directa el que vol… però no ho fa. Més ben dit: ho fa d’una altra manera. Als cristians, Déu ens parla en la persona del Fill, a través de Jesús, que va venir per salvar-nos, i portar-nos una paraula definitiva de pare de Déu. I què ens va dir, Jesús? Ens va ensenyar a pregar amb el Parenostre, com sentíem en l’evangeli. Però tot seguit, ens digué també la manera d’escoltar-lo a ell, i saber què ens vol dir. I és a través de les persones que tenim al voltant. L’evangeli ens ...

Les lectures d’avui, benvolguts germans i germanes en Crist, ens parlen d’un misteri: el de la convivència del bé i del mal. En el nostre món, i així ha estat des de sempre, el bé i el mal viuen junts, per més que ens esforcem a separar-los. Això ja era així en els temps de l’Antic testament, com ens explicava la primera lectura del llibre de l’Èxode: després d’haver sortit d’Egipte, d’haver experimentat la presència de Déu i d’haver acollit la seva paraula, no van dubtar de quina havia de ser la seva resposta a Déu: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot», van dir. Però després van experimentar la tensió que suposa el mal barrejat subtilment amb el bé, i no van tenir força per mantenir la seva voluntat: van fabricar un vedell d’or i el van adorar, faltant així a la paraula donada. El mal s’havia infiltrat en els seus cors de la mateixa manera com l’evangeli descrivia la manera com el blat i el jull creixien junts, encara que el sembrador només hagués plantat el bla...

L’evangeli d’avui ens situa en el moment just posterior de la resurrecció, i ens reporta les reaccions tant dels amics com dels enemics de Jesús. El fet que haguessin trobat el sepulcre sense el cos però amb les benes i el sudari, permetia altres explicacions com la del robatori del cos. Però les dones, que tots els relats coincideixen que foren les primeres testimonis de la resurrecció, van veure Jesús i van parlar amb ell: l’aparició de Jesús els confirma el que els acabaven de dir, que Jesús havia ressuscitat. I els seus enemics, al fomentar una versió falsa amb la compra de falsos testimonis, en el fons no van feien res més que corroborar que alguna cosa havia passat: si estiguessin segurs que havia estat un robatori, no haurien fet falta tots els moviments que van fer. La resurrecció de Jesús, va ser real. I va ser el centre de la predicació dels primers deixebles, la pedra que ho sosté tot: si Jesús no hagués ressuscitat, i els deixebles no n’haguessin fet l’experiència, la...