Homilies de l'Efrem

Com acabem d’escoltar en l’evangeli , Jesús ressuscitat és aquell qui ens aconsegueix pel camí. És aquell qui dialoga amb nosaltres. És aquell qui ens fa entendre el sentit de les escriptures. Jesús ressuscitat és aquell que mou el nostre interior, com feren experiència aquells dos deixebles que anaven cap a Emaús: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Però a banda de tot això, al mateix temps els relats de les aparicions ens fan veure que Jesús tenia una nova forma d’existència que va més enllà del que podem comprendre si fem servir els paràmetres de la nostra realitat física: era ell, però no el reconeixien; el podien veure i tocar, però de cop i volta desapareixia; estaven les portes tancades, però podia entrar (Cf. Jn 20,26). Jesús es trobava en una esfera superior, en una nova forma de vida a la qual tots hi estem cridats. I per demostrar que no era un “fantasma” o un “esperit”, men...

Aquesta primera setmana de Pasqua, la litúrgia ens ha anat presentant diferents fragments de l’evangeli on es narren les aparicions del Senyor ressuscitat. El fragment d’avui és un apèndix a l’evangeli de Marc, que té algunes característiques comunes amb les altres narracions. En primer lloc, el fet que Jesús s’aparegui primer a les dones, i d’una manera particular a Maria Magdalena «de la qual havien sortit set dimonis» segons explica l’evangeli de Lluc. No sabem exactament què vol dir aquesta expressió, ni què devia ser en termes moderns el que li passava abans del pas de Jesús per la seva vida; però hi cap la possibilitat que el seu interior estigués dominat per un espiral de pensaments negatius que no sabia com trencar i que li feien mal, i que només la presència de Jesús era capaç de substituir per uns altres. Una altra característica amb els altres textos és el fet que els deixebles, tot i haver conviscut amb Jesús, quan el veuen ressuscitat no el reconeixen d’una forma imme...

Els darrers anys la manera de viatjar ha canviat molt. Abans miràvem el mapa, sortíem i preguntàvem. Ara anem al Google , posem l’adreça, se’ns marca el destí amb una xinxeta vermella, i la màquina ens va donant indicacions per no perdre’ns. Amb l’episodi de la Transfiguració , Jesús fa avui una cosa semblant amb nosaltres: ens posa la xinxeta vermella del nostre destí final, perquè sapiguem on ha d’anar a parar el nostre camí per la vida. L’episodi de la transfiguració va passar quan Jesús anava de camí cap a Jerusalem, abans de la seva passió i mort. Feia poc que Pere l’acabava de reconèixer com a Messies, i Jesús els havia començat a parlar dels patiments que havia de passar abans de la resurrecció. Però com que Pere havia rebutjat aquest anunci i els altres deixebles tampoc no ho devien tenir massa clar, Jesús els agafa, se’ls emporta dalt d’una muntanya i allà els deixa veure la seva glòria divina. Aquell fet confirmava la confessió que Pere acabava de fer sis dies abans: ...

Molts segles abans de Jesús, després d’haver passat quaranta dies i quaranta nits a la muntanya parlant amb Déu, Moisès es va dirigir a un poble que encara no estava preparat per comprendre la immensitat de l’amor de Déu. I per això els va parlar de condicions, com si l’amor fos una moneda de canvi: «Avui has fet que el Senyor es comprometi a ser el teu Déu, sota condició que tu […] observis els seus decrets […] i l’obeeixis», sentíem a la primera lectura . Però, uns quants segles més tard, calia fer un pas més. Per això Jesús, després d’haver passat quaranta dies i quaranta nits al desert en pregària, pujà a la muntanya i parlà al poble en uns altres termes: s’ha d’estimar als altres gratuïtament, desinteressadament, sempre i a tothom. I perquè quedés ben clar, afegí: “fins i tot als enemics”. Vint segles més tard, els qui ens trobem a la muntanya escoltant a Jesús, avui som nosaltres. I ho fem dins d’aquest període de quaranta dies i quaranta nits que és la Quaresma, un temp...

«No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors». Déu ens va crear a la seva imatge i semblança. I fent-ho ens va voler oberts a la veritat i a la bellesa, ens va donar el sentit del bé moral i de la llibertat, i va permetre que aspiréssim a l’infinit i a la felicitat. Però encara que tot això sigui real per a nosaltres i puguem arribar a tenir un veritable desig de Déu, no és menys cert que, per ser conseqüent amb ell mateix, Déu va permetre que fent ús de la nostra llibertat poguéssim viure d’esquena a Ell i el rebutgéssim. L’home pot viure allunyat de Déu i oblidant-se d’ell; pot viure en pecat. Però això no treu que Déu, amb la seva infinita misericòrdia, no pari de cridar-lo un cop i un altre. Per això ens va enviar el seu propi Fill, que ens digué: «No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors». La litúrgia ens recorda aquesta missió del Senyor justament ara que comencem la Quaresma. Perquè, per bona intenció que tinguem, sempre ...

Segons llegim a l’evangeli, al començament de la seva vida pública Jesús es buscà un grup de deixebles. Eren el grup de col·laboradors més estrets que coneixem com els dotze apòstols. Aquests, en sentir la crida de Jesús, van deixar tot el que tenien i es van dedicar a seguir-lo de forma exclusiva, aprenent d’ell i ajudant-lo. I Jesús els ensenyava d’una forma privilegiada, ja que els donava un grau més alt de coneixement del que la gent normal podia tenir, com hem sentit a l’evangeli. Ells, doncs, van ser els primers de saber d’una forma clara que Jesús seria rebutjat i que hauria de morir, però que això només serien els passos previs d’un final inesperat que Déu ens tenia preparat: Jesús havia de ressuscitar al cap de tres dies, inaugurant així una nova etapa per a tota la humanitat. Però aquest coneixement no els el va donar sinó després que ells l’haguessin confessat com a Messies, és a dir, després d’haver fet un acte de fe. D’aquí ve la pregunta que Jesús feia als seus deixe...

Quan l’antic poble d’Israel, després de sortir d’Egipte, es va trobar al desert, no tenia res per a menjar. Havien dubtat de Déu i l’havien posat a prova. Com deia el Salm, «van oblidar Déu, que els havia salvats». Però, malgrat tot, Déu es compadí d’ells i els va alimentar en ple desert amb el mannà. Perquè la misericòrdia de Déu està per damunt de la nostra lògica, i Déu no podia deixar abandonat el seu poble. I si Déu havia actuat així amb l’antic poble d’Israel, com no s’havia de compadir Jesús de la multitud que havia vingut per escoltar-lo i portaven tres dies sense menjar! Amb la multiplicació dels pans , Jesús donava continuïtat a aquell miracle que segles abans ja havia estat obrat en favor del seu poble. I en continuïtat amb aquell gest fet en el desert, en cada Eucaristia repetim encara la mateixa acció. «Prengué els set pans, digué l’acció de gràcies, els partí i en donava els trossos als deixebles perquè els servissin a la gent» és un relat amb una gran connotació...