Homilies de l'Efrem

  Després d’haver pregat llargament a la muntanya, que en la Bíblia és lloc de trobament amb Déu, Jesús va baixar a la plana per trobar-se amb les multituds. I amb tot allò que de Déu havia rebut, les va instruir donant-los eines i elements perquè poguessin fer camí cap a Déu. El fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat és el final d’aquesta llarga instrucció feta a partir de metàfores i comparacions. I la de l’arbre i els seus fruits és molt clara: pels fruits que dóna una persona podem saber com és per dins, perquè «ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses». Però a diferència dels arbres, les persones poden evolucionar i canviar, poden aprendre i convertir-se. L’home a qui se li enfonsà la casa per haver-la construït sobre uns mals fonaments no era perquè fos una mala persona: simplement, no havia escoltat ni rebut un bon exemple o un bon referent.   L’Eucaristia és aquesta plana on els cristians ens continuem reunint amb Jesús ressuscitat perq...

Qualsevol mestre o professor i qualsevol pare o mare de família, sap per experiència que els fills o els alumnes aprenen més del que ens veuen fer, que no pas del que els diem. Per tant, tot allò que vulguem ensenyar ho hem de posar primer en pràctica en la nostra vida i en les nostres obres. I el pla de salvació de Déu està completament en línia amb aquest principi. Com que Déu creu millor per a nosaltres el model de la humilitat, va disposar-ho tot de forma completament coherent. Com diu l’himne dels filipencs, «Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu». I Jesús, durant la seva vida terrenal sempre va ser conseqüent en tot amb aquest model: no va buscar llocs de reconeixement sinó que va rentar els peus als deixebles; no va perseguir les riqueses sinó que...

  L’ensenyament sobre el perdó que ens acaba de ser proclamat , clou una secció de l’evangeli de Mateu. Després d’aquestes paraules Jesús començà una nova etapa que el duria a Jerusalem, on havien de tenir lloc els fets de la seva passió, mort i resurrecció. I com correspon al final d’una etapa, Jesús fa una síntesi de coses bàsiques: saber perdonar, i fer-ho sempre, és una de les coses més importants per viure cristianament. Està al mateix nivell que el precepte de l’amor: no es pot estimar sense mesura, ni estimar els enemics, si no se sap perdonar. Una cosa va lligada a l’altra: Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors , ens va ensenyar a dir Jesús en l’evangeli. Si ens agrada que ens perdonin, hem de saber perdonar nosaltres. Saber perdonar i fer net, és un senyal de saber estimar. L’ensenyament d’avui coincideix el dia en què celebrem la memòria de St. Poncià i St. Hipòlit, Papa i antipapa respectivament. St. Hipòlit havia provocat un cisma ...

Les principals figures de l’Antic testament van tenir un poder extraordinari sobre l’aigua: Moisès, el legislador, havia partit en dos les aigües del mar Roig per poder salvar el seu poble. Elies, el profeta, també es va salvar dividint les aigües del Jordà després de colpejar-les amb el seu mantell. I Jesús, caminant per damunt de l’aigua, demostra que està en continuïtat amb aquestes grans figures de l’escriptura. Però els miracles recollits en l’evangeli no tenen tant la funció de fer-nos creure en Jesús per la meravella que ens pot causar veure el seu domini sobre les lleis físiques, sinó ajudar-nos a aprofundir en la nostra fe i coneixement de Jesús. Per això hi ha també altres elements importants que ens poden ajudar a la reflexió. En aquest episodi veiem un Jesús que, malgrat estar aclaparat per tot el que havia de fer amb la gent, sap apartar-se per pregar. Veiem un Jesús que demana als seus deixebles que tinguin fe. Veiem un Jesús que no estalvia les dificulatts als deixebles...

El “Regne de Déu” és una expressió, una manera d’anomenar una realitat que existeix i que Jesús es va esforçar per fer-nos conèixer i desitjar. Encara que li diguem “Regne”, va més enllà del que entenem per un regne terrenal: els seus límits no són físics sinó que comencen a la vida present i s’allarguen sens fi cap a la vida futura. La llei que el regeix és l’amor, i per això la llengua que s’hi parla és la de la fraternitat. I no calen papers per a ser-ne ciutadà: tothom qui vulgui en pot formar part, perquè tothom està cridat a seguir Jesús i contribuir així en la seva construcció perenne. Cercar el Regne de Déu i desitjar-lo, implica necessàriament estimar cada dia més. I per estimar a fons, cal oblidar-se d’un mateix i posar als altres primer. Cal fer les coses per amor, com si fos un servei. No és perquè sí que Jesús rentés els peus dels apòstols, els seus deixebles. I per això la petició de la mare de Jaume i Joan no tenia cabuda en aquesta lògica. Perquè del que es tractava era...

Una de les grans preguntes de la humanitat és el perquè de l’existència del mal. Si Déu és un Pare totpoderós, que ha creat coses tan bones… Com és que existeix el mal? No podria haver creat un món tan perfecte que ja no n’hi hagués? I tanmateix, és evident que en el nostre món hi conviuen el bé i el mal, el blat i el jull creixen junts. Efectivament, Déu podria haver fet un món completament acabat i perfecte. I l’ha fet. Però encara no és aquest. El món en què vivim no està acabat del tot. I no serà fins a la benaurança eterna, fins al nostre destí final, que Déu «Eixugarà totes les llàgrimes dels [nostres] ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Cf. Ap 21). Si en el món conviuen el bé i el mal, doncs, és perquè moltes vegades ens equivoquem. I, de fet, no hi conviuen només en el món: en realitat, el bé i el mal poden conviure en l’interior de cadascú de nosaltres. Per això el sembrador no té pressa en tallar el jull: perquè sap que —a diferència de les plant...

El diàleg de Jesús amb els fariseus va més enllà del que diuen les paraules. En realitat Jesús no pretén discutir amb ells sobre la necessitat o no de complir les normes, sinó fer-los veure que cal entendre el sentit pel qual la norma fou posada. Les normes i les lleis són una ajuda per conviure millor. Si no hi haguéssin normes i tothom fes el que volgués amb impunitat, molt probablement el món seria pitjor perquè moltes persones només pensarien en elles mateixes. Per això hi ha normes. Però que hi siguin no vol dir que no puguem tenir una visió més àmplia, estalviant-nos d’entrar en judicis innecessaris. En realitat el que Jesús estava intentant era eixamplar l’horitzó dels fariseus: la norma del repòs del dissabte havia estat posada perquè no ens oblidéssim de dedicar un temps a Déu. Però com que Jesús era Déu, pel simple fet d’estar amb ell els deixebles ja no podien saltar-se el repòs del dissabte ni que volguéssin. Nosaltres també dediquem un temps a estar amb el Senyor cada cop ...