Homilies de l'Efrem

  Les dues lectures giren al voltant de la fe de Pere. L’evangeli ens transportava a l’època del ministeri de Jesús per Galilea, en un moment en què les afirmacions que feia Jesús resultaven difícils d’entendre fins i tot als seus deixebles. En aquell moment l’Esperit encara no havia baixat damunt d’ells, i per tant no tenien el do de la fe. Però tot i amb això, Pere ja creia en Jesús: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu», deia. Els Fets dels apòstols, en canvi, ens remetia a un moment en què aquella primera comunitat ja havia rebut el do de l’Esperit Sant. Pere havia sortit de Jerusalem per visitar aquelles primeres comunitats cristianes i reanimar la seva fe, i la seva presència va anar acompanyada de dos miracles: la guarició del paralític Enees a Lidda, i la resurrecció de Tabita, a Jafa. Tots dos miracles van succeir després que Pere invoqués el nom de Jesús, i li pregués. Jesús ressuscitat, des...

Les paraules del profeta Ezequiel que ens han estat proclamades en la primera lectura, devien sonar com un bàlsam guaridor per als primers a qui van anar adreçades; eren tot un missatge d’esperança en temps de dificultat. La comunitat jueva que havia estat deportada a Babilònia passava per una profunda crisi espiritual i política, i se sentia culpable de totes les desgràcies que els havien caigut com a poble. Aclaparats com estaven per la tristesa, havien perdut tota esperança en el futur del poble d’Israel i es preguntaven per la presència de Déu. I el profeta els va proclamar el millor que podien sentir: tot i la infidelitat del poble, el Déu del cel podia i volia fer-lo reviure. El programa que els anuncià estava ple de salvació i alegria: Déu volia restaurar el poble fent-lo tornar de l’exili, volia unificar allò que s’havia dividit, volia purificar-lo i perdonar-li les faltes, els volia donar un pastor que els conduís per camins de pau fins a fer-los habitar de nou a la terra pro...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens reporta les diferències d’opinió que suscitava la figura de Jesús entre els seus contemporanis: era el Messies o no l’era? Quin cas se li havia de fer? S’havien de deixar interpel·lar per ell? No hi havia acord, i els prejudicis que tenien entre ells tampoc no hi ajudaven. Però tant per uns com pels altres, el que sí que era evident és que Jesús no deixava indiferent a ningú. Què tenia, la seva persona? Per respondre a aquesta pregunta, potser caldria recórrer a les mateixes paraules que van donar els guardes enviats pels fariseus i els grans sacerdots: «Ningú no ha parlat mai així».   Aquest fragment de l’evangeli palesa que Jesús suscitava diferents reaccions entre la gent, i no deixava indiferent a ningú. I   proclamat en el bell mig del nostre camí quaresmal, ens convida a veure quins efectes produeix en la nostra vida la paraula de Jesús: Qui és, Jesús, per nosaltres? Quin crèdit li hem de donar? Ens deixa indiferents,...

  «Ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home», concloïa l’evangeli que ens acaba de ser proclamat . Quedava confirmat que Jesús podia veure què hi ha dins de l’interior de cadascú, o fent servir l’expressió de la segona lectura, en Jesús hi havia una «saviesa superior a la dels homes». I potser perquè aquest coneixement que tenia i la realitat amb què s’enfrontava eren tant divergents, en diversos passatges de l’evangeli el veiem contrariat, renyant, o com avui l’hem vist, enfadat. El que passava en el temple n’era un exemple concret: se suposava que el temple era el lloc en el què Déu hi habitava de forma privilegiada; i es considerava que aquesta presència de Déu estava simbolitzada per les taules de la Llei custodiades en el seu interior, on hi havia escrits els manaments de Déu que   que hem escoltat en la primera lectura . Però aquest lloc tan sagrat havia estat profanat amb l’ús que se’n feia, i calia revertir la situació. Perquè el temple era un paradigma del q...

  La paràbola del fill pròdig que ens acaba de ser proclamada, era en realitat la llarga resposta que Jesús donà a aquells que el criticaven per acollir els pecadors i seure a menjar amb ells. La paradoxa era que els fariseus —que es vantaven de ser els més estrictes complidors de la Llei, i els mestres de la Llei —que teòricament eren els millors coneixedors del seu contingut, no trobaven bé que Jesús es fes amb els publicans i els pecadors. Consideraven que un pecador, pel fet de ser-ho, era un proscrit i no mereixia que ningú s’hi acostés. Però un coneixement profund de la Llei era incompatible amb el rebuig dels qui més necessiten l’ajut de Déu. I Jesús havia vingut justament per això, per salvar els pecadors. I per complir bé la seva missió, no podia fer altrament que apropar-se i acollir aquells que més el necessitaven. D’aquí que mengés i begués amb ells. La paràbola del fill pròdig, doncs, il·lustra aquelles virtuts que els fariseus i els mestres de la llei haurien d’haver...

  Per tal de preparar-nos per a les celebracions pasquals, la litúrgia ens proposa durant tota la Quaresma de reviure els grans esdeveniments de la història sagrada que han prefigurat el misteri del Messies. Diumenge passat, l’aigua del diluvi —que elimina els pecadors i salva els justos, ens era presentada com una prefiguració del bapisme, que destrueix el pecat i ens porta a la vida. I en aquest segon diumenge, Abraham —que consuma en el seu cor el sacrifici del seu fill, és una imatge de Déu Pare, que com deia la segona lectura, no va refusar d’«entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer». Isaac, el fill que Déu li havia donat a Abraham després de patir molt, era una imatge de la benedicció de Déu. Però la màxima benedicció que podem rebre no són els béns materials ni els fills que Déu ens pugui donar en aquesta terra, sinó l’intercanvi de la vida i de la glòria de Déu. I d’aquesta màxima benedicció que converteix en llum i glòria l’existència humana, n’és...

  «No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors». Amb aquestes paraules clares i concises Jesús explicava la seva missió: donar una oportunitat als qui més la necessitaven, com un metge que acut allà on hi ha els malalts. I la crida del publicà Leví —que la tradició identifica amb l’evangelista Mateu, és una prova d’allò que Déu és capaç de fer amb les persones: va passar de ser un pecador mal vist per la societat, a ser un dels col·laboradors més estrets de Jesús. Aquella crida mogué alguna cosa molt profunda en el seu interior perquè fos capaç de deixar tots els negocis per dedicar-se completament al seguiment de Jesús.   La taula en la que Jesús i els seus deixebles segueren amb molts publicans i altra gent, encara que fos criticada en el seu moment, és per a nosaltres una imatge de l’Eucaristia que estem celebrant. Asseguts a la seva taula per escoltar-lo, persones de tot el món i de totes les èpoques continuem tenint l’oportunitat de parar per un mom...