Homilies de l'Efrem

  «Qui hi ha que porti un llum per amagar-lo sota una mesura o sota el llit? No és per posar-lo en un lloc alt?». La pregunta retòrica que ens feia l’evangeli és de resposta evident: efectivament, ningú no posa el llum a sota el llit o en un lloc fosc, perquè no serviria de res. I menys en els temps antics, que els llums eren d’oli i posats en un lloc poc convenient podien provocar un incendi. El llum és per posar-lo en un lloc alt, perquè pugui il·luminar tota l’estança. Però si avui l’evangeli ens fa aquesta pregunta de resposta evident, no és perquè vulgui posar a prova la nostra lògica sinó perquè ens vol dir alguna altra cosa que potser no és tant evident com sembla. Si per llum no entenem una làmpada sinó la nostra pròpia fe o tot allò que Jesús ens ensenya, vol dir que aquests ensenyaments que ens il·luminen no són per quedar-nos-els en l’àmbit privat o més íntim, sinó per proclamar-los i compartir-los; perquè altrament, serien malaguanyats. Sant Enric d’Ossó —la festa del ...

L’evangeli d’avui , juntament amb la memòria del diaca i màrtir St. Vicenç, ens conviden a reflexionar sobre la relació que hi ha entre els lligams familiars i els de la fe. En només dues frases, l’evangeli ens feia veure la fortalesa d’ambdós. Per una banda, els lligams de la fe: els qui creien en Jesús sentien una atracció tan gran per la seva persona que acudien en gran nombre allà on fos, de tal manera que ni a ell ni als seus deixebles «no els quedava temps ni de menjar». Amb poques paraules queda descrita la força de l’atracció que exercia la fe en Jesús. Per altra banda, els lligams familiars: la família de Jesús, que d’entrada no entenien tot el que estava passant al voltant d’ell, no es podien quedar impassibles, i per això van anar per endur-se’l; tot i creure que «havia perdut el seny» no es podien quedar indiferents i havien de fer alguna cosa perquè els lligams familiars són també molt forts.   Fent un salt en el temps, la litúrgia ens presenta avui l’exemple del diaca...

  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...

  Com acabem d’escoltar a l’evangeli , a l’època de Jesús hi havia una forta creença en què l’arribada del Messies aniria precedida per una tornada d’Elies. Elies era «un profeta de foc», segons les paraules de la primera lectura . Potser el definien així per causa del seu fort temperament amb què va lluitar contra la idolatria i denuncià les injustícies que el poble patia per culpa de les autoritats. Però potser el van definir amb aquest terme perquè, així com el foc ho transforma tot, Elies havia d’aconseguir que el poble transformés el seu cor en un interior capaç d’acollir el Senyor. I aquesta renovació profunda era la que també necessitaven els deixebles de Jesús, que, mentre baixaven amb ell de la muntanya després d’haver viscut l’episodi de la Transfiguració, encara no havien entès que la vinguda d’Elies ja s’havia dut a terme amb la vinguda de Joan Baptista. Joan havia vingut a preparar els camins del Senyor i a fer-los adonar de la presència del Messies enmig del poble; pe...

La creença en la resurrecció dels morts sempre ha estat un element essencial de la fe cristiana: «Crec en la resurrecció de la carn», diem quan professem la nostra fe. Perquè així com Jesús va ressuscitar i viu per sempre, nosaltres també estem cridats a fer el mateix camí, i creiem que Déu ens ressuscitarà el darrer dia. Però que ho creguem fermament no vol dir que ho entenguem, o que tinguem totes les explicacions sobre el “com” tot això passarà. La resurrecció va més enllà del que la nostra imaginació i el nostre enteniment poden entendre: està totalment en el terreny de la fe, i no en el de la comprovació empírica o científica —o almenys, en la part de terreny que la ciència ha descobert fins avui. És potser per això, que la resurrecció ha estat un dels punts més incompresos i controvertits de la fe cristiana, ja des del començament. Per tant, o bé contemplem i meditem els textos que parlen de la resurrecció de Jesús tot confiant en la promesa que ens va fer segons la qual tots ser...

  Avui ens han estat proclamats dos relats relacionats amb dues vídues: la de Sarepta de Sidó —que va viure segles abans de Jesús, i la de l’evangeli —que era contemporània de Jesús. Totes dues eren persones que havien estat perjudicades per la vida sense tenir-ne culpa. Eren persones desfavorides tot i no haver fet res malament, perquè segons la mentalitat d’aquell temps les vídues i els orfes havien de viure només de la caritat dels altres. Però, tot i ser persones que no comptaven, com que Déu estima tothom, ens les posa precisament a elles com a exemple del què pot arribar a fer la fe i la confiança plena en Déu. La primera, tot i estar a punt de morir de fam, no li va negar al profeta l’únic panet que tenia. Va confiar plenament en Déu, i aquesta confiança la va fer protagonista d’un miracle. La segona, semblantment, va ser posada per Jesús com a exemple de generositat i de fe davant dels seus deixebles: encara que potser necessités aquelles dues monedes que tenia les va don...

  En el relat de l’evangeli d’avui hi ha una gran semblança entre Jesús i els fariseus, però que alhora és una gran diferència entre tots dos. Jesús i els fariseus s’assemblen en el fet que tots dos es fixaven en els altres. I la diferència és la manera com ho feien, o més ben dit, la finalitat per la qual es fixaven en els altres: els fariseus ho feien per seure en un bon lloc, és a dir, per treure’n un benefici propi. I Jesús es fixava en els fariseus per fer-los reflexionar, i veure quina paraula els podia dir per a la seva edificació i creixement. Els fariseus miraven per ells mateixos. Jesús mirava pel bé dels altres. Són dues maneres diferents de fer la mateixa cosa, que reflecteixen dues maneres diferents d’entendre la vida. Avui nosaltres també seiem amb Jesús en aquesta taula que és l’Eucaristia. A diferència d’aquell dia en què Jesús era el convidat, en aquesta taula Jesús és al mateix temps l’amfitrió, el menjar i el servidor. És una taula en la que hi hem estat cridats...