Homilies de l'Efrem

La narració de les noces de Canà proclamada en la festa de la Mare de Déu, ens revela la manera com Maria prega i intercedeix en la fe. En aquell banquet on havia estat convidada amb el seu Fill i els altres deixebles, es produí una necessitat: no tenien vi. I ella, detectant aquesta mancança, indicà a Jesús què és el que havia de fer per solucionar-ho. I Ell ho va fer. I no es va limitar només a això: anant encara més enllà també donà indicacions als qui servien: «Feu tot el que ell us digui», el digué. Maria, doncs, és presentada com la intercessora entre Jesús i els qui tenen alguna necessitat, i també com a model de pregària confiada en Jesús, que escolta i atén les pregàries que se li adrecen amb fe. Però aquell banquet de les noces de Canà no fou tan sols un fet puntual que es produí en la vida de Jesús i Maria, sinó que significa molt més: és el signe d’un altre banquet, el de les noces de l’Anyell. En aquest altre banquet on Crist s’uneix amb la seva Església, Jesús no només co...

  Els misteris de la nostra fe són realitats molt profundes. Tant, que ni la riquesa del nostre llenguatge és suficient per descriure’ls amb detall. Tan sols podem aproximar-nos-hi des de diferents punts de vista, i creure. És el que fan les lectures d’avui: en la primera , St. Pau intenta explicar el Misteri de la Resurrecció, i ho fa a través de la imatge de la llavor que un cop plantada es transforma en una altra cosa. I l’evangeli també feia servir la mateixa imatge de la llavor per explicar l’efecte que produeix la paraula de Déu en nosaltres: en terra bona del nostre interior, la llavor de la paraula que acollim es va transformant fins que arriba a produir efectes extraordinaris, el cent per u. Una imatge extreta de la natura col·labora amb el llenguatge per anar-nos ajudant a entendre els misteris més profunds i inabastables de la nostra fe. Aquesta imatge de la llavor també la féu servir Hildegarda de Bingen. Ella, que rebé el do de les visions divines i l’encàrrec d’expli...

  Hi ha una relació entre l’interior i l’exterior de la persona: «L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat». Però ens podríem preguntar: Com hi ha entrat aquest tresor en el seu interior? O encara: En què consisteix, aquest tresor? El tresor que la persona bona té a dins és la paraula de Déu. Qui ha escoltat la paraula Déu, l’ha guardat en el seu interior, l’ha meditat i després l’ha traduït en actes en la seva vida, té un tresor en el seu interior. I per això s’assembla a l’arbre bo que dóna fruits bons, perquè els seus fruits són les bones obres que fa inspirades per la paraula que havent romàs en el seu interior, l’ha dut a fer allò que és millor en cada moment. La Mare de Déu, la memòria de la qual avui celebrem, és el paradigma ideal d’aquesta persona va escoltar aquesta paraula, la va acceptar, la va meditar, i li va donar vida. Maria va donar el millor fruit que podia donar el millor arbre bo: Jesucrist, Salvador del món. I ell és aquesta ...

  En l’època de Jesús i la zona on visqué, la principal activitat econòmica era l’agricultura. Però la propietat de la terra no estava repartida: hi havia grans latifundis que estaven en mans de molts pocs amos, que sovint vivien a l’estranger. Aquest és el context en què la paràbola que ens acaba de ser proclamada va ser inspirada. Una paràbola que —més enllà del que explica literalment, ens pot reportar molts d’altres ensenyaments, com ara la importància de vetllar, o la importància d’estar atents. Però la seva lectura també ens pot fer reflexionar sobre els dons que ens ha fet el Senyor. Encara que el text ens parli de béns materials, el propietari que donà confiança als administradors perquè fessin rendir la seva propietat mentre ell era fora es pot associar al Senyor, que ens ha donat a cadascú uns dons perquè tirem endavant la nostra vida, perquè li donem un sentit, i perquè la fem profitosa… I tots podem decidir com utilitzem aquestes qualitats que ens han estat donades. I ...

  «Vosaltres no us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist», deia l’evangeli . Efectivament, per conèixer Déu de veritat Jesús és “el camí”, Jesús és qui ens mena cap a Déu, Jesús és qui ens mostra la direcció a seguir. I només fent una experiència personal de relació amb Jesucrist que ens permeti experimentar el seu amor, podem arribar a la meta del coneixement de Déu.   Aquest convenciment va marcar els ensenyaments de St. Bernat de Claravall, la memòria del qual avui celebrem. Fou anomenat Doctor mellifluus perquè en els seus ensenyaments la lloança a Jesucrist “fluïa com la mel”. Ell mateix digué en un dels seus sermons que Jesús és “mel a la boca, melodia a la oïda, i alegria al cor”, una manera poètica de dir que l’únic que compta és Jesucrist, que és l’únic guia que l’evangeli d’avui també proclamava com a vàlid. I continuant amb aquestes expressions més poètiques, encara digué que qualsevol aliment per a l’ànima era insípid si no anav...

  Tota la vida de la Mare de Déu és una mostra de gràcia atorgada per Déu, i un exemple de resposta generosa a aquesta gràcia, feta per amor. La primera gràcia que va rebre la Mare de Déu fou en el moment de la seva Concepció Immaculada, quan Déu la va escollir per ser la Mare del seu Fill que s’havia de fer home. I una primera resposta que ella començà a donar per amor ja fou en el moment de la seva Presentació al Temple, quan expressà la seva voluntat de lliurar-se a Déu. Ja aleshores es començà a preparar per tal de poder donar un dia la resposta definitiva a la pregunta de l’àngel que va marcar tota la seva trajectòria i la nostra. Va ser un “sí” que no fou només la resposta d’un dia a una pregunta, sinó que es va prolongar durant tota la vida del seu Fill, al costat del qual sempre fou present, i cap al qual mirà de dirigir l’atenció de tothom. En els moment fàcils i en els difícils; en la visita a la seva cosina Elisabet i al peu de la creu; al costat dels deixebles quan van...

  Era una manera de pagar per les seves culpes, que els haguessin deportat en un país estranger —es preguntaven els israelites, o era per culpa del que havien fet els seus pares? Si els feien mal les dents, era culpa dels raïms agres que els seus pares havien menjat, o pel que havien menjat ells mateixos —d’acord amb l’expressió que feia servir el text ? Ni una cosa ni l’altra, Déu els respon. Ni uns paguen les faltes comeses per els altres, ni les coses que ens passen són retribucions per les culpes que un hagi pogut fer. Una cosa va per un camí, i l’altra per l’altre. Segurament, St. Poncià i St. Hipòlit s’haguessin pogut preguntar el mateix: el martiri que van sofrir, va ser la pena a pagar per allò que —un com a Papa i l’altre com a anti-Papa haguessin pogut fer malament? O bé no té relació una cosa amb l’altre? De fet, només pel fet d’haver-se reconciliat mútuament, després de dur dues vides amb opinions i interessos contraris, ja hauria estat suficient per justificar un final...