Homilies de l'Efrem

  En la primera lectura , St. Pau compara la creació del poble de Déu amb la construcció d’un edifici, naturalment segons les tècniques constructives del moment. En primer lloc es situava la pedra angular, que era la pedra principal. Aquesta pedra, que podia ser la pedra cantonera o simplement una primera pedra situada a la base de tot l’edifici, era la primera que se situava en la construcció de qualsevol edifici. I era la més important perquè totes les altres pedres que després haurien de ser col·locades es posarien en referència a aquesta, i per això la pedra angular determinava no només la posició de l’edifici sinó la seva orientació, i n’aguantava tot el pes. Per això, en la comparació que feia St. Pau, aquesta pedra corresponia a Jesucrist, el centre i la base de l’edifici que és l’Església. Després d’aquesta primera pedra, hi hauria els apòstols i els profetes; tots dos grups, compartirien la revelació del misteri de Déu i estarien en el mateix fonament de l’Església. Els pr...

  «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Amb aquesta resposta, Jesús subratlla avui que en el Regne de Déu són més importants els lligams que s’estableixen per la fe que no pas els que s’estableixen per la sang. La Mare de Déu era sortosa pel fet d’haver infantat Jesús, però era més sortosa encar pel fet d’haver-hi cregut. I això mateix passa amb tothom: amb aquella gent que esmentava l’evangeli que escoltaven Jesús, però amb tots els qui l’han escoltat després, fins nosaltres.  I és el que li va passar al papa St. Calixt, el primer papa després de Pere que figura com a màrtir en el martirologi romà, i que la litúrgia d’avui ens proposa com a exemple de vida. Va néixer a Roma a mitjans del s. ii, i durant la seva joventut va escoltar la paraula de Déu i la va guardar, abraçant la fe cristiana ja en l’edat adulta. Va morir l’any 223 després d’haver ocupat la seu de Pere durant uns cinc anys. Sabem molt poques coses concretes de la seva vida per te...

  «Ells [els deixebles] no entenien què volia dir [Jesús]». Per bé que estaven amb ell cada dia i contínuament l’escoltaven, quan poc després de l’episodi de la Transfiguració Jesús anuncià que havia «de ser entregat en mans dels homes», els deixebles no entengueren què volia dir. Entenien les paraules, però no el seu significat. Entenien la lletra però no el designi profund de Déu, que només comprendrien després de la resurrecció. En aquell moment no tenien prou perspectiva dels fets per entendre’ls, ni tampoc havien rebut encara de l’Esperit Sant el do de la comprensió, que els permetria capir una mica el pla de salvació de Déu, que passava pel misteri de la mort i la resurrecció de Jesús. Però, malgrat tot, aquelles mateixes paraules que semblaven incomprensibles, van passar a l’Escriptura . I és així —a través de la Bíblia proclamada en la celebració litúrgica, com nosaltres avui hem pogut sentir allò que un dia sortí de la mateixa boca del Senyor, i que avui ens diu a cadascun...

  Si anem al “ChatGPT” i li preguntem “Què és un Regne?”, ens dirà que “el terme "regne" fa referència a una àrea geogràfica o política governada per un monarca”. I si li demanem “Què és el Regne de Déu?”, ens dirà que, a diferència del regne, “no és un lloc físic concret, sinó més aviat una realitat espiritual que influeix en el món físic i en les vides de les persones”, que “està regit per valors com l’amor, la justícia, la pau, la comprensió i la compassió”, i que “representa l’ordre diví i l’harmonia que Déu desitja establir en el món i en les vides humanes”. La definició no està gens malament… Però al capdavall, la IA es basa en allò que abans han escrit les persones, i les persones mai no podrem trobar paraules prou precises per descriure allò que Jesús coneixia perfectament, però que per explicar-nos-ho va necessitar ni més ni menys que 37 paràboles, una de les quals és la dels treballadors de la vinya que ens acaba de ser proclamada.  L’evangelista Mateu situa la parà...

  L’evangelista Lluc ens explica que Jesús, tot baixant de la muntanya amb els seus deixebles, s’aturà en un indret pla on es va congregar molta gent per escoltar-lo i fer-se guarir. I és allà on Jesús els dirigí les paraules que acabem d’escoltar, juntament amb molts d’altres ensenyaments. El fragment que ens acaba de ser proclamat ens parlava de dues coses diferents, però que tenen el nexe comú de la paraula: amb la imatge de l’arbre i dels seus fruits, Jesús ens ensenyava que podem conèixer cada persona per allò que diu, per les seves paraules, perquè «la [seva ] boca parla d’allò que es desborda del [seu] cor». I la imatge de l’home que edifica la casa sobre la roca també tenia relació amb la paraula perquè Jesús l’explicà per lamentar-se d’aquells que, tot i havent escoltat les seves paraules, no les posaven en pràctica: a tots aquells, els compara amb algú que edifica la seva casa sobre la sorra en comptes d’edificar la seva vida sobre la roca ferma del seu ensenyament. En ...

Sembla ser que, en la societat de Jesús, el qui solia arribar tard al casament era el nuvi. I era així perquè les famílies, per tal que es vegés la importància que donaven al matrimoni, allargassaven artificialment les negociacions del contracte matrimonial de tal manera que el nuvi solia arribar quan els convidats ja havien begut força… I Jesús ho aprofita per posar-ho com a exemple del què pot passar a la fi dels temps: quan serà, la fi del món? li havien preguntat els deixebles. Jesús no els ho diu, però els respongué amb exemples com el d’avui per dir-los que no se sap, però que cal estar vetllant i atents perquè quan passi no ens agafi desprevinguts. Però com sol passar amb les imatges bíbliques, el text té a més una gran riquesa de contingut simbòlic. El nuvi és també la imatge de Jesús que es reuneix amb la seva Església, representada per les deu verges. I com que l’Església és una societat plural en la que tothom hi cap, en aquest grup n’hi pot haver d’assenyats i de desasseny...

  L’evangeli d’avui ens parla d’humilitat i de servei. «Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit», i «El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre», són dues frases que ens mostren les actituds que més ens convenen per acollir el missatge cristià i fer créixer en nosaltres allò que Jesús ens va donar per fer camí per la vida. La paraula “humilitat” ve de la paraula llatina “humus”, que vol dir “terra”. Segons el relat del Gènesi, Déu va fer l’home del fang, de la terra, que és també el lloc on després retornem. La terra que ens sosté és també aquell material bàsic permeable, que té la qualitat d’acollir la llavor i fer-la germinar i créixer amb la humitat i les sals que abans ja ha retingut. I és així com funciona el nostre interior —que també ha sortit de la terra: Jesús ens demana que tinguem un cor obert i permeable per acollir la paraula de Déu. El nostre cor humil ha d’estar obert i disponible per escoltar i acollir l’evangeli, ...