Homilies de l'Efrem

  Els apòstols Pere i Pau són un exemple d’aquella manera d’actuar de Déu que difereix de la nostra lògica; o almenys en un primer moment ens ho pot semblar. Sant Pere és l’apòstol que, al llarg dels evangelis, el Senyor ha de renyar més vegades. Però malgrat que alguns cops li hagi de dir paraules dures, això no és obstacle perquè li encarregui una missió tan important com la de pasturar les seves ovelles, de liderar el grup dels apòstols després de la seva mort. Semblaria que per a una missió tan important hauria d’haver agafat un altre perfil, però no: el que el Senyor valora són altres coses, és la seva fe: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu» és la resposta que Jesús esperava d’ell, i no pas els seus mèrits humans o personals. Amb St. Pau passa el mateix: encara que hagués estat un dels perseguidors més durs dels primers cristians, un cop convertit, el que passa a comptar també és la seva fe. No importen ni el seu passat, ni els seus errors, ni les faltes comeses; tenint f...

  Les lectures d’avui ens han parlat d’un tema que ens pot resultar una mica incòmode: el misteri del mal, la lluita del mal contra el bé, o en definitiva la presència del mal en el món. A l’evangeli hem sentit noms com “Beelzebul”, “Satanàs” o expressions com “dimonis”, “esperits malignes”, “divisions” o “lluita de faccions”… I hem sentit també de la boca de Jesús alguna expressió una mica forta, com quan deia als Mestres de la Llei que «el qui injuria l’Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai»; i ho deia ell, que sempre parla d’un Déu misericordiós i bo que ho perdona tot. Mirem de dir alguna cosa sobre el tema del mal, que apareix reiteradament de forma transversal al llarg de tota la història de la salvació, i que avui ha aparegut de manera específica en les lectures. La primera lectura —que els diumenges sempre és escollida en relació al tema que tracta l’evangeli, seria com “el començament de la pel·lícula” però també com un resum de com continua i com s’acaba: el relat d’Adam...

  La primera lectura que ens ha estat proclamada era l’última pàgina del llibre dels Fets dels Apòstols. Un llibre que acaba presentant-nos la imatge de l’apòstol St. Pau reclús en un pis de Roma i vigilat per un soldat de forma permanent, però que tot i aquesta dificultat no deixava de predicar el Regne de Déu a tots aquells qui l’anaven a trobar. En plena capital de l’Imperi romà —que per als jueus podia ser vista com els confins de la terra, com la terra hostil a la fe i en ple rovell de l’ou d’una societat pagana i que no coneixia Déu, allà, en el lloc més allunyat de Jerusalem, se’ns mostrava que la paraula de Déu hi havia arribat, i hi era predicada a tothom: jueus, cristians i pagans. Fent un salt, l’evangeli que ens ha estat proclamat també era l'última pàgina de l’evangeli segons St. Joan. Un llibre que acaba presentant-nos la imatge de l’apòstol St. Pere dialogant amb Jesús. I hi dialogava perquè tenia una dificultat: no entenia quin era el paper del deixeble que Jesús ...

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens reporta un moment difícil de la vida de Jesús. Deprés del miracle de la multiplicació dels pans i que els deixebles haguessin vist com Jesús caminava sobre l’aigua, Jesús els va adreçar un llarg discurs que nosaltres coneixem com el discurs “del pa de vida” i que hem anat escoltant aquesta darrera setmana. «La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi, i jo en ell», deia Jesús en el fragment immediatament anterior. I això era molt difícil d’entendre per als deixebles; tant, que «molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell», com ens deia el text. Davant d’aquesta dificultat, però, l’evangelista situa Jesús en un punt de vista omniscient: ens diu que «Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això», i també que «Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair». Jesús, doncs, estava en una...

  «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes, coneixement del Senyor, i no holocaustos». Ho deia el Senyor en la primera lectura per boca del profeta Osees. I ho deia lamentant-se del seu poble que no l’entenia, i que era inconstant. Què he de fer amb vosaltres, poble estimat? —venia a dir el Senyor: us penseu que vull una cosa i en vull una altra. “El que jo vull és la pregària del publicà, i no la del fariseu; sinceritat, i no orgull; humilitat i no vanaglòria”… podríem fer-li dir parafrasejant l’evangeli . I encara, fent un pas més, potser avui el Senyor ens podria dir a nosaltres: “El que jo vull és conversió, i no simples ritus; que m’estimeu de veritat, i no pas que m’adreceu una pregària rutinària… Perquè el Senyor ja ho sap com som; però ens estima igualment. I com que no pot deixar de ser conseqüent amb ell mateix i ens demostra la seva autenticitat estimant-nos, ens demana que nosaltres fem el mateix amb ell. No ens exigeix coses impossibles, sinó tan sols que fem ...

«Qui és com vós, Déu nostre? Vós perdoneu les culpes, i a la resta de la vostra heretat, no li teniu en compte la infidelitat passada: no us obstineu a castigar, perquè estimeu la bondat». Eren paraules del llibre del profeta Miquees que hem escoltat en la primera lectura , unes paraules que formen part d’una pregària més llarga amb la què el profeta conclou el seu llibre. I concretament aquests versets, es poden considerar com un himne al Senyor; un himne que lloa la misericòrdia de Déu i la seva fidelitat envers el seu poble, que malgrat haver-se apartat tantes vegades d’ell no ha pogut dir mai que el Senyor l’hagués abandonat. Aquestes paraules, a més, estan completament en línia amb la paràbola del fill pròdig que hem escoltat en l’evangeli : malgrat que el fill petit s’hagués malgastat tots els béns del Pare, malgrat que el fill gran hagués sentit enveja i rancúnia, el Pare sempre surt a l’encontre dels dos i els perdona, els acull, i mira de reconciliar-ho tot. En definitiva, don...

Ho hem escoltat a la primera lectura: Déu es va comprometre amb el seu poble amb la única condició que el poble seguís els seus manaments. I el manament que els resumeix a tots és el de l’amor, l’amor incondicional.  I Déu, l’ha complert: malgrat que el poble hagués trencat tantes vegades aquest compromís, Déu el va continuar estimant i ens va enviar el seu fill. I després d’això encara ens continua estimant a nosaltres, que com a poble hem estat capaços de fer tantes coses dolentes… En un món ple de guerres, maldats, falta de respecte fins i tot per la terra, Déu ens continua mostrant el seu amor sempre que ens acostem a ell, i ens demana que fem el mateix: que estimem fins a l’extrem, fins i tot als enemics. L’actualització que fa Jesús del manament d’estimar és un signe de l’autenticitat de l’amor de Déu, que ens continua estimant intensament malgrat que no l’hàgim correspost amb les accions que l’home ha comès i encara comet, i ens demana que nosaltres fem el mateix. I aquesta ...