Homilies de l'Efrem

L’evangeli d’avui ens descrivia la manera com el bé i el mal estan barrejats i conviuen en la vida real. Ho ha fet a través de la imatge del jull que ha estat sembrat enmig del blat posteriorment, de tal manera que tots dos creixen junts i barrejats; tant, que no es pot treure l’un sense fer malbé l’altre. Per això cal deixar-los créixer junts encara que no tot sigui bo, i després ja es farà la tria. Aquest escenari que ens explicava Jesús en el que el bé i el mal creixen barrejats i que es donava en la societat que ell va conèixer, no era res de nou. Tirant enrere sis o set segles, era el que passava en temps del profeta Jeremies, de qui ens ha estat proclamada la primera lectura : aquella gent, per bé que tenien el desig i la necessitat d’anar al temple a lloar el Senyor, cometien una llarga llista de barbaritats: «Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu perfums a Baal, seguiu d’altres déus, que mai no havíeu conegut, [—els deia] i després veniu a presentar-vos davant ...

«Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos», deia Jesús. Efectivament, al llarg de tota l’escriptura podem veure la preferència de Déu per aquells que són més senzills, que tenen un cor simple i disposat per acollir, més que no pas per aquells que estan massa plens de si mateixos i —com que ja es pensen que ho saben tot, no tenen lloc per a Déu. I el coneixement de qui és Jesús en relació amb el Pare és una d’aquestes coses que els savis i entesos del temps de Jesús no arribaven a veure, com també apareix nombroses vegades al llarg de l’evangeli. És una constant que es repeteix al llarg de tot el text: des dels pastors —que tot i ser els més humils i senzills del seu temps van reconèixer a Jesús només néixer, fins als nombrosos passatges on els escribes i els fariseus no fan res més que buscar excuses per no sortir de la seva zona de confort abans de reconèixer a Jesús com al Messies.  I avui, a...

A l’evangeli d’avui hem escoltat com Jesús, al més pur estil dels profetes de l’Antic Testament, es lamenta un cop més del que ja en d’altres passatges s’havia dolgut: que els seus contemporanis no s’haguessin adonat que era el Fill de Déu, i per tant, no haguessin donat a les seves paraules el crèdit que tenien. Corazín i Betsaida eren ciutats properes a Cafarnaüm, i en totes elles hi havia una tradició rabínica molt arrelada. Però malgrat tenir el coneixement de l’escriptura que tenien, no havien sabut interpretar els miracles de Jesús com a signes de la seva identitat de Fill de Déu. I com que no l’identificaven amb el Messies esperat, en conseqüència no havien entès que tot allò que els deia era per a la seva salvació i no s’havien convertit: havien continuat amb els mateixos costums de vida que tenien. I era una llàstima, sobretot veient que d’altres persones que no venien del judaisme amb molt menys n’havien tingut prou per convertir-se, creure, i canviar de vida.  Dos mil a...

  En un primer moment, podria semblar que avui Jesús ens vol fer una reflexió sobre l’inconveniència de barrejar les coses noves i les velles: un pedaç de roba nova en un vestit vell podria fer malbé tot el vestit, i un vi nou desat en uns bots vells el podria fer malbé. Però l’ensenyament principal del passatge de l’evangeli que ens ha estat proclamat, va més enllà. Si Jesús posà aquests exemples als deixebles de Joan i als fariseus fou per intentar de fer-los adonar que, si fixaven l’atenció en els costums, s’estaven perdent una cosa molt més gran. El costum de dejunar era bo, però en aquell moment no tenia sentit per als deixebles de Jesús perquè vivien un moment excepcional: tenien amb ells el Fill de Déu —fent servir la imatge esponsal tenien amb ells “el nuvi”, i això era motiu d’alegria; tan, que justificava un canvi de costums. El problema era que tant els deixebles de Joan com els fariseus no havien sabut reconèixer en Jesús al Fill de Déu, no s’havien adonat de la noveta...

  Els apòstols Pere i Pau són un exemple d’aquella manera d’actuar de Déu que difereix de la nostra lògica; o almenys en un primer moment ens ho pot semblar. Sant Pere és l’apòstol que, al llarg dels evangelis, el Senyor ha de renyar més vegades. Però malgrat que alguns cops li hagi de dir paraules dures, això no és obstacle perquè li encarregui una missió tan important com la de pasturar les seves ovelles, de liderar el grup dels apòstols després de la seva mort. Semblaria que per a una missió tan important hauria d’haver agafat un altre perfil, però no: el que el Senyor valora són altres coses, és la seva fe: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu» és la resposta que Jesús esperava d’ell, i no pas els seus mèrits humans o personals. Amb St. Pau passa el mateix: encara que hagués estat un dels perseguidors més durs dels primers cristians, un cop convertit, el que passa a comptar també és la seva fe. No importen ni el seu passat, ni els seus errors, ni les faltes comeses; tenint f...

  Les lectures d’avui ens han parlat d’un tema que ens pot resultar una mica incòmode: el misteri del mal, la lluita del mal contra el bé, o en definitiva la presència del mal en el món. A l’evangeli hem sentit noms com “Beelzebul”, “Satanàs” o expressions com “dimonis”, “esperits malignes”, “divisions” o “lluita de faccions”… I hem sentit també de la boca de Jesús alguna expressió una mica forta, com quan deia als Mestres de la Llei que «el qui injuria l’Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai»; i ho deia ell, que sempre parla d’un Déu misericordiós i bo que ho perdona tot. Mirem de dir alguna cosa sobre el tema del mal, que apareix reiteradament de forma transversal al llarg de tota la història de la salvació, i que avui ha aparegut de manera específica en les lectures. La primera lectura —que els diumenges sempre és escollida en relació al tema que tracta l’evangeli, seria com “el començament de la pel·lícula” però també com un resum de com continua i com s’acaba: el relat d’Adam...

  La primera lectura que ens ha estat proclamada era l’última pàgina del llibre dels Fets dels Apòstols. Un llibre que acaba presentant-nos la imatge de l’apòstol St. Pau reclús en un pis de Roma i vigilat per un soldat de forma permanent, però que tot i aquesta dificultat no deixava de predicar el Regne de Déu a tots aquells qui l’anaven a trobar. En plena capital de l’Imperi romà —que per als jueus podia ser vista com els confins de la terra, com la terra hostil a la fe i en ple rovell de l’ou d’una societat pagana i que no coneixia Déu, allà, en el lloc més allunyat de Jerusalem, se’ns mostrava que la paraula de Déu hi havia arribat, i hi era predicada a tothom: jueus, cristians i pagans. Fent un salt, l’evangeli que ens ha estat proclamat també era l'última pàgina de l’evangeli segons St. Joan. Un llibre que acaba presentant-nos la imatge de l’apòstol St. Pere dialogant amb Jesús. I hi dialogava perquè tenia una dificultat: no entenia quin era el paper del deixeble que Jesús ...