Homilies de l'Efrem

  Si haguéssim de resumir les lectures d’avui en una sola paraula, escolliríem la paraula “magnanimitat”. Etimològicament, ve de dos termes llatins: magnus que vol dir “gran” o “molt gran” i animus que vol dir “ànim”, “ment” o “esperit”. Literalment, doncs, “magnanimitat” es podria definir com “grandesa d’ànim”, o bé més lliurement podríem dir que significa “tenir una gran generositat”, o “ser gran de ment i de cor”… En definitiva, podria ser un sinònim de ser una persona bondadosa i comprensiva, o simplement, “ser molt bona persona”.  En la primera lectura hem vist la magnanimitat en l’actuació de David, que va perdonar la vida de Saül per bé que aquest el perseguia. El rei Saül havia anat al desert amb la intenció de matar David; i mentre feia nit amb el seu exèrcit, David aconseguí infiltrar-se al campament i arribar fins al mateix capçal del llit on Saül estava dormint. Tenia el seu enemic al davant, sumit en un son profund, i l’hauria pogut matar fàcilment d’un sol cop...

  Acabem de llegir a l’evangeli com Jesús instituí St. Pere com a responsable de liderar el grup dels apòstols: «Et donaré les claus del regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel», li digué. L’evangeli és clar, i ningú no ha dubtat mai que el Senyor va donar a Pere una responsabilitat diferent de la que donà als altres deixebles; i d’aquí ha començat la tradició del papat. Però no deixa de ser curiós el fet que justament el triés a ell: l’apòstol a qui, amb diferència, el Senyor més vegades renya al llarg de tot l’evangeli. Si llegim el text en la seva globalitat, veiem com en algunes ocasions Pere va contradir al Senyor, el va qüestionar, i fins el va negar tres vegades. I en algun altre moment Jesús li arriba a dir “satanàs” per no voler veure les coses com Déu sinó com els homes… Però tot això no és obstacle perquè el Senyor li doni aquesta responsabilitat tan gran; perquè malgrat les se...

  Les lectures d’avui es poden llegir des de la perspectiva del moviment. Sant Pau convidava els Hebreus a moure’s per fer el bé: «No us oblideu de fer el bé i de compartir amb els altres el que teniu: ofrenes com aquestes, sí que són agradables a Déu». I també ens presentava a Déu tenint la iniciativa i movent-se per nosaltres: «Ell ha fet pujar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, l’ha constituït el gran pastor de les ovelles», és a dir, que Déu s’havia mogut per nosaltres. També el Salm ens parlava d’un Déu que “para taula davant nostre” i “està sempre al nostre costat en moments de perill”, és a dir, un Déu que ens ha estimat primer abans que nosaltres féssim res, i que es mou contínuament per estar al nostre costat. I a l’evangeli encara hem vist com les multituds corrien per anar a escoltar Jesús i com ell es posava a instruir-los llargament, deixant el que havia previst per anar a atendre els qui ho necessitaven. Tot aquest moviment, doncs, podríem veure’l com una carac...

  Acabem d’escoltar a l’evangeli que els deixebles de Jesús, tot i tenir-lo allà amb ells, van tenir por davant de la dificultat de la tempesta. «Per què sou tan porucs?», els va dir. I de seguida els preguntà: «Encara no teniu fe?». Jesús, doncs, contraposa la por a la fe. Quan imaginem que ens pot venir algun perill, o quan intuïm que es pot esdevenir alguna cosa contrària a allò que desitgem, la por ens paralitza, ens commou, i no ens deixa avançar. En canvi, la fe ens esperona, ens convida a caminar i moure’ns tot i no tenir una certesa evident comprovable amb els sentits. La primera lectura ens deia que «creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem», i ho il·lustrava amb els exemples de vida dels patriarques, que van reeixir per la fe: Abraham, que confiant en Déu va deixar la seguretat de la seva terra per anar a un lloc desconegut; o Sara, que tot i la seva avançada edat obtingué la capacitat de fundar un llinatge...

  Tot fent camí des de Jerusalem cap a Damasc, com llegíem a la primera lectura , Saule se sentia segur d’ell mateix. Era un jueu convençut, que havia rebut una educació clàssica, i tenia unes conviccions clares. El llibre dels Actes ens el presenta per primer cop presenciant la lapidació de St. Esteve, el primer màrtir. I no tenia cap dubte que calia combatre i eliminar aquell grup incipient de cristians que el molestaven perquè no pensaven com ell, i a això dedicava totes les seves energies. Però sense esperar-s’ho es va trobar de cop i volta amb el Senyor ressuscitat, i va viure un d’aquells moments que et canvien la vida en un instant. El Senyor tenia uns altres plans per a ell, el seu cor era massa gran per a dedicar-se a exterminar cristians. I per això aquella gran llum que el va deixar encegat va marcar un abans i un després en la seva vida, perquè la paraula de Déu no pot deixar indiferent a ningú, i l’Esperit bufa on vol. I el canvi va ser tan sobtat que només va poder di...

  Quan, en llenguatge popular, diem que alguna cosa és una arma de dos talls, ens referim a algun afer que pot ser beneficiós i contraproduent alhora, una qüestió delicada amb què cal anar amb compte perquè volent fer un bé no acabem fent un mal… I no és aquest ben bé el sentit amb què St. Pau parlava d’una arma de dos talls a la primera lectura quan referint-se a la paraula de Déu deia que «és més penetrant que una espasa de dos talls». Ell s’hi referia més aviat en un sentit literal, per explicar-nos el poder de penetració que té la paraula de Déu, que és capaç d’arribar al més profund de la nostra persona i allà dins separar el bé del mal, «destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i [esclarir] les intencions i els pensaments del cor», deia. I és que veure com Jesús a l'evangeli és capaç de convertir un pecador en un dels seus màxims col·laboradors, com va passar amb Leví, el cobrador d’impostos, és una cosa que no ens hauria de deixar indiferents (...

Som a les acaballes del temps litúrgic de Nadal, que s’acaba demà amb la festa del Baptisme del Senyor. I els dies que van entre l’Epifania i la conclusió del temps nadalenc (que aquest any han estat força nombrosos), la litúrgia ens ha convidat a contemplar la manifestació del Senyor des de diferents punts de vista. Els diferents miracles que aquesta setmana ens han presentat les lectures — el de la guarició del leprós avui, però també els altres que hem anat llegint des de dilluns, no deixen de ser una prolongació d’allò que vam celebrar el dia de Reis: que Jesús es va manifestar als seus de diferents maneres, i que ho va fer amb humilitat i discreció. Llegíem avui que després de guarir el leprós «Jesús li manà que no ho digués a ningú», i que fes com tothom, el que estava establert en el seu temps. Jesús veia que la seva anomenada «s’estenia cada dia més, i venia molta gent per escoltar-lo […] però ell, quan podia, es retirava a llocs solitaris per pregar», perquè no havia vingut a...