Homilies de l'Efrem

Aquests últims dies, com a primera lectura hem anat llegint una selecció de fragments del llibre del Gènesi, en particular del cicle de Josep i els seus germans; i avui en concret ens ha estat proclamat el darrer fragment, amb què es clou el cicle i el llibre. Tota la història en conjunt de Josep i els seus germans és una obra literària de primer ordre i d’una gran bellesa, però no només això: sobretot, és també una història que ens fa pensar a mostrar-nos com el bé i del mal en la vida real apareixen misteriosament units i barrejats, i ens ajuda a veure com Déu moltes vegades se serveix d’un mal per treure’n un bé. Ens ajuda a endinsar-nos en la compassió i el perdó, veient la gran misericòrdia que Josep té envers els seus germans que el van trair i com és capaç de perdonar-los i salvar-los. Ens commou mostrant-nos com Déu és capaç de transformar el cor de les persones, i concedir una gran magnanimitat fins i tot a aquells que en un moment donat es poden haver sentit ferits, o direct...

Els deixebles de Joan Baptista, igual que els fariseus, solien fer dejunis regularment. Per ells el dejuni era una pràctica de pietat individual ancestral, que sempre havien vist fer i que feien amb convicció pensant que contribuïa a fer que el Regne arribés més aviat. Convençuts d’això, doncs, no podien entendre que els deixebles de Jesús no dejunessin. I per això van anar a trobar Jesús i li van preguntar com era allò. Però Jesús, naturalment, tenia una altra informació i un altre punt de vista: el Regne ja havia estat inaugurat amb la seva arribada, i el problema no era el dejuni; era la mentalitat. Per acollir el Regne, per entendre tot el que Jesús els havia vingut a explicar, el que calia no era dejuni; era una obertura, deixar enrere els antics esquemes simbòlics que imperaven en l’antic poble d’Israel i obrir-se a una nova era. Calia passar la pàgina de la Llei, l’exclusió i la falsedat religiosa (simbolitzada pels bots vells), i beure el vi nou del Regne de Déu, que era tota ...

  En començar aquesta Eucaristia, hem sentit com l’oració col·lecta que hem resat es referia al text de l’evangeli que ens ha estat proclamat : “[Jesús], clavat a la creu, [—deia l’oració,] va voler que la seva Mare, la Verge Maria fos també mare nostra”. Que la mare de Jesús es consideri també mare de tots els creients, i per tant de l’Església, és un desig que es pot deduir del diàleg que es va produir entre Jesús, Maria i el deixeble que Jesús estimava quan Jesús ja estava clavat a la creu i estava a punt de traspassar: «Dona, aquí tens el teu fill», li va dir Jesús a la seva mare. I «Aquí tens la teva mare», li va dir Jesús al deixeble que més estimava referint-se a Maria. I el text continuava dient que, a partir d’aquell moment, el deixeble acollí Maria a casa seva com si fos la seva pròpia mare. Aquesta relació tan estreta com és la maternofilial que es va crear entre la Mare de Déu i el deixeble estimat de Jesús, es pot dir que és un desig de Jesús, que es pot fer extensiu a...

Fa pocs dies el Barça va guanyar la lliga. Segur que no acabem de donar cap notícia… però ens va bé començar així aquesta homilia perquè en la celebració dels aficionats de divendres, hi havia almenys un element que ens pot ajudar a comentar el que avui ens deia l’evangeli . I és el següent: en primer lloc, vam veure —o alguns potser ho vau viure en primera persona, una gran multitud, formada per persones de diferents edats, de diferents classes socials, de diferents maneres de pensar, i molt probablement de diferents països, ètnies o llengües, totes unides per un mateix sentiment. Podríem fer un segon pas per intentar definir quin era aquest sentiment: podríem dir que era l’alegria, la joia de saber-se guanyadors, però també podria ser la satisfacció de veure l’esforç recompensat, o fins l’estimació per uns colors o el sentiment de pertinença a un club; però això ja no és tan important. El que ens interessa subratllar és el simple fet que moltes persones que no es coneixien entre elle...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és l’última part del llarg discurs que Jesús proclamà vora el llac de Galilea després d’haver obrat el miracle de la multiplicació dels pans, i que aquesta tercera setmana de Pasqua hem anat escoltant per fragments des de dilluns passat fins avui que l’hem acabat. És el discurs anomenat “del pa de vida”, que els deixebles van comprendre d’una manera profunda després de Pasqua, quan Jesús ja havia ressuscitat i ells van entendre del tot el que el Senyor els havia dit quan era amb ells, és a dir, que un cop mort i ressuscitat continuaria present entre nosaltres a través de l’Eucaristia. Però mentre Jesús predicava no tothom el va entendre; fins i tot hem sentit que a alguns els va escandalitzar algunes expressions de Jesús, com ara quan va dir que ell “era el pa baixat del cel” o que calia “menjar el seu cos”, mentre que el que Jesús volia era establir una relació directa entre l’aliment que suposa la celebració de la Missa que després ins...

  «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Aquesta pregunta que Jesús va adreçar a l’apòstol Felip mentre dialogaven, l’evangeli que acabem d’escoltar la situa en el context de l’últim sopar, mentre Jesús parlava llargament als seus deixebles a manera de testament espiritual. Era una paradoxa: després de tant de temps d’estreta convivència, després de tantes paraules escoltades de la boca de Jesús i de tants miracles fets en presència dels seus amics, Felip encara no havia entès que Jesús era el Fill de Déu, i que calia identificar-lo plenament amb el Pare: «Qui em veu a mi, veu el Pare» —li va respondre. I continuava dient «Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres». I és que aprofundir en la figura de Jesús, en les seves paraules i en les seves obres, és aprofundir en el coneixement de Déu. Perquè Jesús és imatge del Pare, Jesús és «el camí, la veritat i la vida», fent servir la mateixa...

  L’evangeli d’avui ens reporta una discussió sobre la identitat de Jesús: els fariseus i els grans sacerdots del temple estaven inquiets amb el que sentien explicar sobre ell, i van fer un primer intent de detenir-lo enviant-li uns guardes del temple. Però es van trobar amb una situació insòlita: els soldats van tornar sense ell, amb les mans buides. I no perquè Jesús s’hi oposés o s’escapés, sinó perquè en sentir-lo parlar els mateixos guardes es van adonar que mai “ningú no havia parlat així com ell”, i no es van veure capaços d’endur-se’l. I fins i tot Nicodem, que era un dels dirigents dels jueus, qüestionava que fos lícit de condemnar-lo sense haver-lo escoltat primer. Jesús, doncs, no va passar desapercebut en la societat jueva del seu temps, i fins podem veure que va causar polèmica: Qui era, aquest Jesús? Era el Messies esperat, o no l’era? Quin cas se li havia de fer? La manera d’actuar de Déu havia confós els jueus i les coses no eren com esperaven, i per això estaven c...