Homilies de l'Efrem

  Acabem d’escoltar en l'evangeli com els mateixos deixebles de Jesús, que vivien cada dia amb ell i l’escoltaven amb atenció, quan va anunciar que seria entregat en mans dels homes, no en van entendre el sentit. Les paraules els eren clares, però el misteri que amagaven els resultava incomprensible. Només després de la resurrecció i amb l’ajuda del do de l’Esperit Sant podrien comprendre que el camí de Déu passava per la creu i que, mitjançant la mort i la resurrecció de Crist, s’acomplia el seu pla de salvació. I això mateix que va passar als deixebles que vivien amb ell i l’escoltaven, ha passat també a milers de persones que hem vingut després: malgrat la claredat de les paraules amb què Jesús ens parla, de vegades necessitem algú que ens ajudi a copsar el sentit profund de l’Escriptura i a aplicar-lo a la nostra vida concreta. I per això Déu ha suscitat diferents carismes dins l’Església, i l’Esperit Sant ha repartit els seus dons tan diversos, perquè tothom —sigui qui sigui—...

  El fragment de l’evangeli que acabem d’escoltar ens parlava del Tetrarca Herodes Antipes, governador de Galilea entre els anys 4 aC i 39 dC, és a dir, el qui va governar en el lloc on va viure Jesús coincidint amb tots els anys de la seva vida. El seu pare, el rei Herodes el Gran, va ser el qui havia manat la matança dels innocents quan s’assabentà del naixement de Jesús, de qui havia sentit a dir que era el Messies esperat, i per tant, el rei dels jueus que li podia usurpar el tron. I com el mateix text de l’evangeli ens ha recordat, ell, influït per la seva esposa Herodies, havia fet decapitar a Joan Baptista. Però, malgrat tot, el mateix evangeli ens explicava que Herodes estava intrigat per tot el que sentia dir de Jesús, i tenia ganes de veure’l. Jesús despertava la curiositat fins i tot entre els seus enemics. Què tenia Jesús, que despertés aquesta curiositat? Avui, que és un dijous qualsevol, un dia normal i corrent vint segles més tard de tots aquests fets que ens explica...

  La paràbola del sembrador que ens acaba de ser proclamada ens explica com actua la paraula de Déu comparant-la amb una llavor. En la natura, les llavors són essencials per a la vida de les plantes i per garantir-ne la continuïtat. S’escampen de diverses maneres —pel vent, per l’aigua o amb l’ajuda dels animals— però si les condicions no són les adequades, poden romandre latents durant molt de temps esperant pacientment fins que arribi el moment oportú. En canvi, quan cauen en un lloc idoni, germinen, creixen i donen fruit abundant. Amb la paraula de Déu passa una cosa semblant: el que Déu ens ha dit en l’Escriptura és clau per mantenir viva la fe al llarg de les generacions i donar sentit a la vida de les persones. Aquesta paraula s’escampa de moltes maneres —la podem llegir, escoltar o trobar barrejada en altres textos—, però perquè germini cal que trobi un cor obert, receptiu i desitjós de créixer. Només així arrela i fructifica: quan cau en un cor que té ganes d’escoltar i és ...

L’evangeli d’avui ens ofereix tres imatges molt il·lustratives del que hauria de ser tot bon cristià. El qui escolta la paraula de Jesús i la posa en pràctica en la pròpia vida hauria de ser com un arbre que dóna fruits bons, hauria de tenir un tresor de bondat en el seu interior que es manifestaria a través de les seves paraules, i la seva vida hauria de ser tan sòlida com la casa que està fonamentada sobre la roca. Com el mateix Jesús explica, no n’hi ha prou de ser seguidor seu només de nom: quan la paraula del Senyor entra i cala de veritat en el cor d’una persona, això per força ha de tenir conseqüències visibles en la pròpia vida. Un exemple de l’efecte que pot arribar a fer la paraula de Déu en una persona el tenim en la vida de sant Joan Crisòstom, la memòria del qual avui celebrem. Nascut cap a l’any 349 a Antioquia (avui territori de Turquia), va rebre una gran formació en retòrica i filosofia, i la paraula de Déu el va captivar de tal manera que de seguida es lliurà a l’e...

  El repòs del dissabte que practicaven els jueus en temps de Jesús era un dia sagrat que servia per al repòs però sobretot per a la relació amb Déu, i tenia unes arrels bíbliques. En primer lloc, recordava el repòs de Déu després de la creació, tal com l’explica la primera pàgina del Gènesi, però també commemorava l’alliberament d’Egipte, ja que descansar era un signe de llibertat. Aquesta pràctica, a poc a poc, es va anar convertint també en un signe d’identitat del poble jueu, que va començar a prendre rellevància sobretot després del retorn de l’exili a Babilònia. En un moment en què no hi havia temple, observar el dissabte era una ajuda per a la conservació de la fe i la unitat del poble, i també era un senyal de fidelitat a l’aliança amb Déu. Però, a poc a poc, aquest do que havia de ser una ajuda es va anar carregant de normes i prescripcions, fins al punt que va arribar a tenir prop de quaranta accions i límits que no es podien desenvolupar en dissabte, com ara exercir dete...

  Poc abans de patir la seva passió i mort, Jesús entrà a Jerusalem i visità el Temple. Allà es va trobar amb els sectors més influents del judaisme del seu temps i va dialogar amb ells. I a rel d’aquells diàlegs, ens va deixar alguns dels ensenyaments més importants que va pronunciar. El fragment de l’evangeli que ens ha estat proclamat avui s’emmarca en aquest context: després de parlar amb fariseus i Mestres de la Llei, Jesús s’adreça a la gent i als seus deixebles i els mostra la seva opinió sobre tots ells. Però no ho fa per pura crítica o simplement per parlar malament d’ells, sinó amb la intenció d’assenyalar-nos quin és el camí de la nostra salvació: «compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan». Tot i ser hipòcrites, també en els ensenyaments dels fariseus i els Mestres de la llei hi havia una part de veritat que calia observar; però era important destriar el gra de la palla. I un dels  ensenyaments que Jesús desgranà com a fru...

  La primera lectura del llibre de l’Apocalipsi començava amb aquesta frase: «El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu». Aquesta imatge celestial de l’arca de l’aliança no és sinó un ressò d’una tradició jueva que volgué donar una explicació del que havia passat després de la invasió romana de Jerusalem de l’any 70 amb l’arca original, que guardava els manaments de la Llei a dins del temple de Jerusalem. Del que va passar amb l’arca original no se’n sap res, i alguns Rabins van voler subratllar la seva dimensió sagrada i indestructible, i creure que, encara que després de la humiliació de la destrucció del temple no se’n conegui el seu parador, l’arca continua preservada d’alguna manera perquè està destinada a durar fins al món futur. En altres paraules, per als autors jueus, l’Arca —com a senyal que era de la presència de Déu enmig del seu poble— era incorruptible; i com que la presència de Déu enmig del poble ...

  Si algun dia visiteu el British Museum de Londres, hi trobareu molts tresors. Però n’hi ha un que avui ens pot ajudar a entrar en l ’evangeli : es tracta d’un conjunt de 160 monedes d’or del segle II, que van ser amagades dins una gerra de coure. Algú, en temps dels romans, les va enterrar sota el paviment de casa seva. I no en sabem res més fins que, 18 segles després, l’any 1911, unes excavacions les van treure a la llum. Segurament eren una gran fortuna —i encara ho serien ara—, però ningú no en va gaudir. Qui les va amagar es va morir sense recuperar-les, i els seus hereus tampoc no ho van poder fer. I el descobridor tampoc no se’n va beneficiar, perquè la llei les va declarar patrimoni històric i van haver d’anar a parar al museu. Aquesta anècdota és un bon exemple de com els tresors d’aquesta terra poden perdre’s, quedar oblidats o acabar en mans d’altres. I pot ser un bon punt de partida per entendre les paraules de Jesús: «On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre c...

L’evangeli d’avui ens convida a tenir fe, a confiar: «Només que tingueu una mica de fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya que se’n vagi d’aquí, se n’anirà. Res no us serà impossible». I paral·lelament, la litúrgia ens proposa de celebrar la festa de Sta. Teresa Beneta de la Creu, una dels sis copatrons d’Europa. L’any 1964 el papa Pau VI va declarar Sant Benet com a patró principal del nostre continent, i més endavant el papa Joan Pau II va afegir cinc sants més com a copatrons: Sant Ciril i Sant Metodi el 1980, i el 1999 les santes Caterina de Siena —que fou una mística i doctora de l’Església, defensora de la pau i de la unitat de l’Església, Brígida de Suècia —fundadora de l’orde del Sant Salvador i coneguda per les seves revelacions espirituals, i Teresa Beneta de la Creu. De tots aquests sis sants, Teresa és l'única que va viure en temps recents, i tres motius ens poden ajudar a entendre el perquè de la seva proclamació com a copatrona juntament amb sants de...

  Les dues lectures d’avui ens parlen d’un element que tot sovint apareix en les nostres vides, i contra el qual hem de lluitar sovint: el desànim. En la primera lectura , els antics israelites, un cop van aconseguir sortir de l’Egipte, es van trobar amb una realitat que no era la que esperaven; i si bé desitjaven la llibertat, un cop la van tenir es planyien d’allò que havien deixat enrere. També Moisès es desanima i es lamenta al Senyor de la situació que els toca viure al poble; quan tot va com un no s’ho espera, la primera reacció és fixar-se només en el cantó negatiu. I encara en l’evangeli , es pot veure la faceta més humana de Jesús, que en saber que Joan Baptista havia estat mort, sentí la necessitat de retirar-se per estar sol. Però Déu és capaç de transformar el mal en un bé, i malgrat el desànim que pateix el poble, l’alimenta: amb el mannà als antics, amb el pa als seus contemporanis. Tots dos elements són una prefiguració de l’Eucaristia, on ens trobem amb el Senyor re...

La primera lectura que hem escoltat del llibre del Levític ens remetia a un temps molt antic, als començaments de tot de l’antic poble d’Israel. L’autor posava en boca del mateix Déu la institució de l’any jubilar, un temps sant, un temps de gràcia, que periòdicament havia de visitar l’antic poble d’Israel. És possible que al començament de tot la intenció d’instituir aquests anys fos simplement la de deixar descansar un any la terra, o bé en el context econòmic i social la mesura pretenia convertir en contractes d’arrendament totes les compra-vendes, per tal que el patrimoni no es dividís. Però poc a poc el costum dels anys jubilars va anar adquirint un altre significat més religiós i aquest costum va anar evolucionant de diferents maneres i adquirint nous significats. Poc a poc, es va anar establint una connexió entre la remissió dels deutes i el perdó dels pecats, i l’any jubilar es va convertir una ocasió de fer net, i en una oportunitat de tornar a començar retornant les coses al...

Aquests últims dies, com a primera lectura hem anat llegint una selecció de fragments del llibre del Gènesi, en particular del cicle de Josep i els seus germans; i avui en concret ens ha estat proclamat el darrer fragment, amb què es clou el cicle i el llibre. Tota la història en conjunt de Josep i els seus germans és una obra literària de primer ordre i d’una gran bellesa, però no només això: sobretot, és també una història que ens fa pensar a mostrar-nos com el bé i del mal en la vida real apareixen misteriosament units i barrejats, i ens ajuda a veure com Déu moltes vegades se serveix d’un mal per treure’n un bé. Ens ajuda a endinsar-nos en la compassió i el perdó, veient la gran misericòrdia que Josep té envers els seus germans que el van trair i com és capaç de perdonar-los i salvar-los. Ens commou mostrant-nos com Déu és capaç de transformar el cor de les persones, i concedir una gran magnanimitat fins i tot a aquells que en un moment donat es poden haver sentit ferits, o direct...

Els deixebles de Joan Baptista, igual que els fariseus, solien fer dejunis regularment. Per ells el dejuni era una pràctica de pietat individual ancestral, que sempre havien vist fer i que feien amb convicció pensant que contribuïa a fer que el Regne arribés més aviat. Convençuts d’això, doncs, no podien entendre que els deixebles de Jesús no dejunessin. I per això van anar a trobar Jesús i li van preguntar com era allò. Però Jesús, naturalment, tenia una altra informació i un altre punt de vista: el Regne ja havia estat inaugurat amb la seva arribada, i el problema no era el dejuni; era la mentalitat. Per acollir el Regne, per entendre tot el que Jesús els havia vingut a explicar, el que calia no era dejuni; era una obertura, deixar enrere els antics esquemes simbòlics que imperaven en l’antic poble d’Israel i obrir-se a una nova era. Calia passar la pàgina de la Llei, l’exclusió i la falsedat religiosa (simbolitzada pels bots vells), i beure el vi nou del Regne de Déu, que era tota ...

  En començar aquesta Eucaristia, hem sentit com l’oració col·lecta que hem resat es referia al text de l’evangeli que ens ha estat proclamat : “[Jesús], clavat a la creu, [—deia l’oració,] va voler que la seva Mare, la Verge Maria fos també mare nostra”. Que la mare de Jesús es consideri també mare de tots els creients, i per tant de l’Església, és un desig que es pot deduir del diàleg que es va produir entre Jesús, Maria i el deixeble que Jesús estimava quan Jesús ja estava clavat a la creu i estava a punt de traspassar: «Dona, aquí tens el teu fill», li va dir Jesús a la seva mare. I «Aquí tens la teva mare», li va dir Jesús al deixeble que més estimava referint-se a Maria. I el text continuava dient que, a partir d’aquell moment, el deixeble acollí Maria a casa seva com si fos la seva pròpia mare. Aquesta relació tan estreta com és la maternofilial que es va crear entre la Mare de Déu i el deixeble estimat de Jesús, es pot dir que és un desig de Jesús, que es pot fer extensiu a...