Homilies de l'Efrem

Després d’aquests dies contemplant Jesús en el pessebre, l’evangeli d’avui ens situa davant del sepulcre buit. Maria Magdalena corre a avisar Pere i l’altre deixeble; tots dos surten corrents, però l’altre arriba primer. S’atura, mira, no entra. Pere entra, observa els llençols, el mocador. I finalment entra també l’altre deixeble, que veié i cregué. És un evangeli sobri, gairebé silenciós. No hi ha paraules de Jesús, ni explicacions, ni cap aparició. Només hi ha un sepulcre buit i dues maneres d’acostar-s’hi, i sobretot aquesta afirmació sorprenent: un deixeble que veu i creu. Creu sense haver vist el Ressuscitat, sense proves ni signes espectaculars, perquè alguna cosa, dins seu, ja estava preparada. Aquest evangeli ens diu que la fe no neix només del que és evident, sinó d’una mirada afinada, d’un cor atent que ha après a reconèixer el Senyor. No tothom veu el mateix davant del mateix fet: la fe és un do, però també és el fruit d’una relació viscuda. Com sabem, la tradició de l’Esg...

Les lectures d’avui ens han presentat un tema central del temps d’Advent: la preparació del camí del Senyor i, sobretot, la capacitat —o incapacitat— de reconèixer-lo quan ve. El llibre del Jesús, fill de Sira, que hem llegit com a primera lectura , ens parlava d’Elies com d’un “profeta de foc”. No només pel seu temperament o pels signes extraordinaris que l’acompanyaven, sinó perquè la seva missió era transformar els cors, fer possible una conversió profunda: “fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills”, deia. Com ja sabem, en la Bíblia el foc no només destrueix, sinó que purifica i prepara. I l’Evangeli feia un pas més: Jesús deia clarament que Elies ja havia vingut, però que “no l’havien sabut reconèixer”. Joan Baptista havia complert la seva missió de precursor, havia obert camins i havia cridat a la conversió… però el seu estil i la seva radicalitat van incomodar, i el resultat va ser que no se’l van escoltar, com també li passaria a Jesús. I aquí hi ha el nucli d...

  L’evangeli d’avui  ens convida a mirar dins del nostre cor per veure quin lloc hi ocupa Déu. Jesús ens parla de dues riqueses: les enganyoses i les veritables. Les enganyoses són els diners i els béns materials, que tenen un valor limitat, perquè tard o d’hora s’acaben. Les veritables són les que no passen mai, com ara poden ser la fe, la caritat, la fidelitat, la capacitat d’estimar. Ara bé, Jesús no diu que el diner sigui dolent, sinó enganyós: ens podem enganyar si el convertim en la finalitat de la nostra vida. Però si el fem servir com a mitjà, pot ajudar-nos a créixer en les riqueses veritables. Amb els béns materials podem fer el bé, ajudar els altres, sostenir iniciatives que facin més digna la vida de tothom. En aquest sentit, fins i tot les riqueses enganyoses poden ser camí cap a les riqueses del Regne, si les administrem amb esperit de servei i amor. Jesús ens ho diu clar: «L’home que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor». La mane...

  Aquest matí de diumenge, la majoria de vosaltres heu pujat a Montserrat; d’altres heu engegat la televisió per veure la missa; i alguns ja hi érem i simplement hem entrat a l’església quan ha estat l’hora de Conventual. Però siguem dels qui siguem, cadascú amb la nostra història particular, els nostres mèrits i les nostres mancances, amb ganes o per costum, tots hem vingut aquí amb l’esperança de trobar-nos amb Déu a dins d’aquest temple. I ara que ja hi som, també cadascú podem fer l’exercici de preguntar-nos: amb quina actitud m’he posat davant de Déu? Ho he fet conscient de les meves limitacions i confiant en la misericòrdia de Déu? O, pel contrari, he vingut a Missa amb l’esperança de guanyar-me el favor de Déu amb els meus mèrits, i obtenir d’Ell allò que em fa falta? En altres paraules: hem vingut en aquesta Missa amb l’actitud del fariseu, o amb la del publicà? Les dues figures del fariseu i del publicà que ens ha presentat l’evangeli d’avui són molt humanes. El fariseu e...

  Si els temps de l’evangeli fossin avui, és possible que el Senyor s’hagués valgut dels mitjans de comunicació moderns i de les xarxes socials per fer córrer allò que tenia per dir. Però en un món en què les comunicacions eren lentes, la manera de difondre informacions era enviant missatgers físicament. Concretament, el text diu que Jesús va enviar setanta-dos deixebles a preparar els seu camí. És possible que es tracti d’un número simbòlic: 72 són sis dotzenes, que és un número rodó en la base 12 que feien servir en aquell temps per comptar. Però no és coincidència que 72 sigui també el nombre de països coneguts que figura en la llista del capítol 10 del llibre del Gènesi (segons la versió grega): l’evangelista pretén dir amb això que la intenció de Jesús era la de difondre la bona nova de l’evangeli a tot el món conegut. Va ser així com es va començar a escampar el missatge cristià. La litúrgia ens convida a reviure aquests fets precisament el dia en què celebrem la memòria de ...

  El fragment de l’evangeli que avui ens ha estat proclamat, tot i ser molt curt, subratlla diferents idees principals. En primer lloc el fet que els lligams que s’estableixen per la fe són sovint més forts que els que vénen donats de manera natural per la sang: quan aquella dona anònima que escoltava Jesús va proclamar sortosa la Mare de Déu per haver-lo dut al món, la resposta de Jesús li féu veure que era més important escoltar les paraules que sortien de la seva boca i guardar-les, que no pas els lligams familiars que l’unien amb la seva mare. En segon lloc, ens fa veure que la importància de la Mare de Déu en la història de la salvació no ve tant donada per haver engendrat Jesús, sinó per haver-hi cregut, i per haver guardat i meditat la paraula de Déu, que la va transformar per dins i li va permetre donar-lo a ell com a fruit. I en tercer lloc, és una exhortació precisament a això: a creure; el fragment ens anima no només a escoltar la paraula de Déu sinó també a guardar-la ...

  Acabem d’escoltar en l'evangeli com els mateixos deixebles de Jesús, que vivien cada dia amb ell i l’escoltaven amb atenció, quan va anunciar que seria entregat en mans dels homes, no en van entendre el sentit. Les paraules els eren clares, però el misteri que amagaven els resultava incomprensible. Només després de la resurrecció i amb l’ajuda del do de l’Esperit Sant podrien comprendre que el camí de Déu passava per la creu i que, mitjançant la mort i la resurrecció de Crist, s’acomplia el seu pla de salvació. I això mateix que va passar als deixebles que vivien amb ell i l’escoltaven, ha passat també a milers de persones que hem vingut després: malgrat la claredat de les paraules amb què Jesús ens parla, de vegades necessitem algú que ens ajudi a copsar el sentit profund de l’Escriptura i a aplicar-lo a la nostra vida concreta. I per això Déu ha suscitat diferents carismes dins l’Església, i l’Esperit Sant ha repartit els seus dons tan diversos, perquè tothom —sigui qui sigui—...

  El fragment de l’evangeli que acabem d’escoltar ens parlava del Tetrarca Herodes Antipes, governador de Galilea entre els anys 4 aC i 39 dC, és a dir, el qui va governar en el lloc on va viure Jesús coincidint amb tots els anys de la seva vida. El seu pare, el rei Herodes el Gran, va ser el qui havia manat la matança dels innocents quan s’assabentà del naixement de Jesús, de qui havia sentit a dir que era el Messies esperat, i per tant, el rei dels jueus que li podia usurpar el tron. I com el mateix text de l’evangeli ens ha recordat, ell, influït per la seva esposa Herodies, havia fet decapitar a Joan Baptista. Però, malgrat tot, el mateix evangeli ens explicava que Herodes estava intrigat per tot el que sentia dir de Jesús, i tenia ganes de veure’l. Jesús despertava la curiositat fins i tot entre els seus enemics. Què tenia Jesús, que despertés aquesta curiositat? Avui, que és un dijous qualsevol, un dia normal i corrent vint segles més tard de tots aquests fets que ens explica...

  La paràbola del sembrador que ens acaba de ser proclamada ens explica com actua la paraula de Déu comparant-la amb una llavor. En la natura, les llavors són essencials per a la vida de les plantes i per garantir-ne la continuïtat. S’escampen de diverses maneres —pel vent, per l’aigua o amb l’ajuda dels animals— però si les condicions no són les adequades, poden romandre latents durant molt de temps esperant pacientment fins que arribi el moment oportú. En canvi, quan cauen en un lloc idoni, germinen, creixen i donen fruit abundant. Amb la paraula de Déu passa una cosa semblant: el que Déu ens ha dit en l’Escriptura és clau per mantenir viva la fe al llarg de les generacions i donar sentit a la vida de les persones. Aquesta paraula s’escampa de moltes maneres —la podem llegir, escoltar o trobar barrejada en altres textos—, però perquè germini cal que trobi un cor obert, receptiu i desitjós de créixer. Només així arrela i fructifica: quan cau en un cor que té ganes d’escoltar i és ...

L’evangeli d’avui ens ofereix tres imatges molt il·lustratives del que hauria de ser tot bon cristià. El qui escolta la paraula de Jesús i la posa en pràctica en la pròpia vida hauria de ser com un arbre que dóna fruits bons, hauria de tenir un tresor de bondat en el seu interior que es manifestaria a través de les seves paraules, i la seva vida hauria de ser tan sòlida com la casa que està fonamentada sobre la roca. Com el mateix Jesús explica, no n’hi ha prou de ser seguidor seu només de nom: quan la paraula del Senyor entra i cala de veritat en el cor d’una persona, això per força ha de tenir conseqüències visibles en la pròpia vida. Un exemple de l’efecte que pot arribar a fer la paraula de Déu en una persona el tenim en la vida de sant Joan Crisòstom, la memòria del qual avui celebrem. Nascut cap a l’any 349 a Antioquia (avui territori de Turquia), va rebre una gran formació en retòrica i filosofia, i la paraula de Déu el va captivar de tal manera que de seguida es lliurà a l’e...

  El repòs del dissabte que practicaven els jueus en temps de Jesús era un dia sagrat que servia per al repòs però sobretot per a la relació amb Déu, i tenia unes arrels bíbliques. En primer lloc, recordava el repòs de Déu després de la creació, tal com l’explica la primera pàgina del Gènesi, però també commemorava l’alliberament d’Egipte, ja que descansar era un signe de llibertat. Aquesta pràctica, a poc a poc, es va anar convertint també en un signe d’identitat del poble jueu, que va començar a prendre rellevància sobretot després del retorn de l’exili a Babilònia. En un moment en què no hi havia temple, observar el dissabte era una ajuda per a la conservació de la fe i la unitat del poble, i també era un senyal de fidelitat a l’aliança amb Déu. Però, a poc a poc, aquest do que havia de ser una ajuda es va anar carregant de normes i prescripcions, fins al punt que va arribar a tenir prop de quaranta accions i límits que no es podien desenvolupar en dissabte, com ara exercir dete...

  Poc abans de patir la seva passió i mort, Jesús entrà a Jerusalem i visità el Temple. Allà es va trobar amb els sectors més influents del judaisme del seu temps i va dialogar amb ells. I a rel d’aquells diàlegs, ens va deixar alguns dels ensenyaments més importants que va pronunciar. El fragment de l’evangeli que ens ha estat proclamat avui s’emmarca en aquest context: després de parlar amb fariseus i Mestres de la Llei, Jesús s’adreça a la gent i als seus deixebles i els mostra la seva opinió sobre tots ells. Però no ho fa per pura crítica o simplement per parlar malament d’ells, sinó amb la intenció d’assenyalar-nos quin és el camí de la nostra salvació: «compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan». Tot i ser hipòcrites, també en els ensenyaments dels fariseus i els Mestres de la llei hi havia una part de veritat que calia observar; però era important destriar el gra de la palla. I un dels  ensenyaments que Jesús desgranà com a fru...

  La primera lectura del llibre de l’Apocalipsi començava amb aquesta frase: «El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu». Aquesta imatge celestial de l’arca de l’aliança no és sinó un ressò d’una tradició jueva que volgué donar una explicació del que havia passat després de la invasió romana de Jerusalem de l’any 70 amb l’arca original, que guardava els manaments de la Llei a dins del temple de Jerusalem. Del que va passar amb l’arca original no se’n sap res, i alguns Rabins van voler subratllar la seva dimensió sagrada i indestructible, i creure que, encara que després de la humiliació de la destrucció del temple no se’n conegui el seu parador, l’arca continua preservada d’alguna manera perquè està destinada a durar fins al món futur. En altres paraules, per als autors jueus, l’Arca —com a senyal que era de la presència de Déu enmig del seu poble— era incorruptible; i com que la presència de Déu enmig del poble ...

  Si algun dia visiteu el British Museum de Londres, hi trobareu molts tresors. Però n’hi ha un que avui ens pot ajudar a entrar en l ’evangeli : es tracta d’un conjunt de 160 monedes d’or del segle II, que van ser amagades dins una gerra de coure. Algú, en temps dels romans, les va enterrar sota el paviment de casa seva. I no en sabem res més fins que, 18 segles després, l’any 1911, unes excavacions les van treure a la llum. Segurament eren una gran fortuna —i encara ho serien ara—, però ningú no en va gaudir. Qui les va amagar es va morir sense recuperar-les, i els seus hereus tampoc no ho van poder fer. I el descobridor tampoc no se’n va beneficiar, perquè la llei les va declarar patrimoni històric i van haver d’anar a parar al museu. Aquesta anècdota és un bon exemple de com els tresors d’aquesta terra poden perdre’s, quedar oblidats o acabar en mans d’altres. I pot ser un bon punt de partida per entendre les paraules de Jesús: «On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre c...