Cal que ens proveïm amb l'oli de l'amor.
La setmana passada vam celebrar dues festes que ens convidaven a pensar en el més enllà. Per una banda, Tots Sants, que ens invitava a contemplar la glòria del cel que ja gaudeixen els sants i a la qual tots hi estem cridats; i, per altra banda, la commemoració dels fidels difunts, que ens ajudà a reflexionar sobre la mort, aquest pas que tots haurem de fer algun dia. I és que som a les acaballes de l’any litúrgic, i aquests dies que queden fins a l’Advent, la litúrgia ens proposa lectures que ens ajuden a endinsar-nos en el misteri de la mort i la resurrecció. És el cas de l'evangeli d’avui, que ens volen ajudar a comprendre com ens hem de preparar per a la trobada definitiva amb el Senyor.
Jesús ens parlava de deu noies que esperaven l’arribada del nuvi per acompanyar-lo a la festa de noces. Cinc eren assenyades i cinc desassenyades. Totes portaven llànties, però només les primeres s’havien proveït d’oli per mantenir-les enceses si el nuvi trigava a arribar. I, efectivament, el nuvi es féu esperar, fins al punt que totes s’adormiren. Aquest son de totes deu noies és una evocació de la mort, aquest moment pel qual tots haurem de passar. La fe de l’Església ens ensenya que, en morir, cadascú compareix davant Déu en el judici particular i que, mentre no arriba la resurrecció final, l’ànima continua vivint separada del cos. Només quan Crist torni, els nostres cossos ressuscitaran transformats, i l’ésser humà, cos i ànima, serà restituït a la plenitud de la vida. I aquest encontre definitiu amb el Senyor, aquesta entrada a la vida que ell ens ha promès, és el que ens ajuda a contemplar la paràbola d’avui. Quan va arribar el nuvi, totes les noies es van despertar, però no totes estaven igualment preparades per entrar a la festa. Les assenyades tenien oli per mantenir les llànties enceses; les desassenyades, en canvi, s’adonaren que no en tenien prou. I és que Jesús ens fa veure que la trobada definitiva amb el Senyor no és una realitat que puguem viure passivament, com si tot hagués de passar automàticament, al marge de la nostra resposta. Déu ens ofereix el do de la seva vida, però vol que també ens hi impliquem: estem cridats a preparar-nos per tal de poder acollir-lo. I l’oli que ens cal per estar preparats és tot allò que, al llarg de la vida, ens ajuda a reconèixer el Senyor, i a estimar-lo. Cal, doncs, que aprenguem a viure en la seva presència, perquè quan arribi la nostra hora estiguem preparats per rebre el do de la seva vida. I la paràbola d’avui ens recordava que la manera com vivim ara és important per a la trobada que ens espera.
Però no cal que ens morim per viure el moment de la trobada amb el Senyor. Aquí, en la celebració litúrgica, quan ens reunim a l’entorn de Crist ressuscitat, ja en vivim un tast, ja participem d’alguna manera d’aquesta trobada que un dia serà definitiva. La veu del Senyor que un dia ens cridarà a la vida eterna ja l’hem sentida avui, escoltant la seva Paraula en les lectures. I la primera lectura, la del llibre de la Saviesa, ens ajudava a entendre quina és l’actitud que ens cal tenir: “la saviesa es deixa trobar pels qui la cerquen i surt a l’encontre dels qui la desitgen”. Ser savi vol dir viure amb el cor orientat cap a Déu, cercar-lo i aprendre a reconèixer la seva presència en la nostra vida. És la saviesa que vèiem reflectida en les noies que s’havien preparat per a l’arribada del nuvi. I sant Pau, en la segona lectura, ens recordava el fonament de la nostra esperança: Jesucrist ha mort i ha ressuscitat, i també nosaltres ressuscitarem amb ell. Per això, la mort no té l’última paraula. Aquesta esperança és la que celebrem cada diumenge en l’Eucaristia, que és una anticipació de la trobada definitiva amb el Senyor i del banquet de la vida eterna. Aquí escoltem la seva veu, la veu del nuvi; aquí ell mateix ve al nostre encontre, ens parla a través de la seva Paraula i ens alimenta amb el seu Cos. I aquí se’ns indica com proveir-nos d’oli per a la nostra llàntia. Cada celebració és, així, un tast d’aquella vida que Déu ens promet, i una indicació de com hem de fer el camí per arribar-hi.
Per això, avui ens podem preguntar si tenim prou oli per mantenir encesa la llàntia de la nostra vida. No es tracta de viure obsessionats amb la mort ni amb la por del que ens espera, sinó d’anar-nos preparant per a la trobada amb el Senyor. Això vol dir proveir-nos de l’oli de la fe i de la pregària, mantenir-nos atents a la seva Paraula, però també, i molt especialment, proveir-nos de l’oli de l’amor. Perquè la manera com tractem els altres compta; les obres que fem amb esperit de servei compten; la nostra capacitat de perdonar i la generositat amb què ens donem als qui tenim al costat, tot això compta. No perquè ens guanyem amb les nostres obres el do de la vida eterna, que sempre és un regal de Déu, sinó perquè és així com l’acollim i ens disposem a viure en comunió amb ell. Són aquestes actituds i aquestes obres les que van conformant la nostra vida a la de Crist i fan que la seva llum brilli en nosaltres. No podem deixar per a l’últim moment aquesta preparació, perquè és avui que el Senyor ens surt a l’encontre, i és avui que ja podem aprendre a acollir-lo. Demanem-li, doncs, que ens concedeixi la saviesa de viure amb el cor posat en ell i que ens ajudi a mantenir sempre encesa la llàntia de la fe i de l’amor, perquè quan arribi la nostra hora puguem entrar amb ell al banquet de la vida eterna.
Diumenge de la setmana XXXII durant l’any / A
