Homilies de l'Efrem

  Les lectures i la música d’avui tenen com a tema central el perdó. St. Pau hi dedica tota una secció de la seva segona carta als Corintis . Els deia que el seu ministeri tenia per finalitat que els cristians es reconciliessin amb Déu, i explicava també que la vinguda del Crist havia marcat un abans i un després: «el que era antic ha passat, [deia,] ha començat un món nou», en el que Déu «ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist». És a dir: amb la vinguda de Crist Déu havia perdonat al món els seus pecats, i per tant, ara tocava als Corintis de reconciliar-se amb Déu. I no només als Corintis: cada cristià, com a temple de Déu que és enmig de la humanitat, hauria de tenir el desig de reconciliar-se amb Déu. L’evangeli , per la seva part, ens donava també tota una lliçó sobre el perdó amb la paràbola del fill pròdig, un text que ens emociona cada cop que el llegim: un pare que té un fill a qui avança els diners de l’herència, i aquest, se’ls malgasta. Però malgrat aquest error ta...

  «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?». Això que en la primera lectura hem sentit que es preguntaven els israelites enmig de les dificultats del desert després d’haver sortit d’Egipte, també s’ho han preguntat moltes persones al llarg de la història quan han tingut problemes, i fins ens ho podem preguntar nosaltres avui veient les coses que passen en el món. Però sí que hi és. El què passa és que potser no ens dóna la solució que d’entrada ens semblaria més immediata o voldríem sentir: com a resposta a les nostres necessitats el Senyor ens dóna la seva Paraula, que és una font d’aigua viva de la qual en podem beure i apagar la nostra set de forma definitiva. I també ens dóna el seu aliment, que dit amb les seves paraules, consisteix en «fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra». La Paraula del Senyor ha fluït per totes les generacions de la humanitat des del dia que Moisès toca la roca amb la vara, fins el dia que el Senyor convidà a la Samaritana —i amb e...

  Les lectures d’avui ens conviden a pensar que Déu tenia un pla traçat des de segles, per salvar-nos. Però també ens fan veure que respecta profundament la llibertat que ens ha donat. El Segon llibre de Samuel ens parla d’aquest desig de Déu de donar al poble un successor que construeixi un temple dedicat al seu nom i també de perpetuar la seva dinastia, per tal poder estar prop d’ells per sempre. Però perquè aquest fill de Déu que havia de salvar dels pecats al seu poble pogués néixer, feia falta el consentiment d’algú que estigués disposat a fer el què va fer Josep: si ell en despertar-se del somni no hagués fet cas de les paraules de l’àngel, les coses no haurien passat com van passar. El text deixa la porta oberta a pensar que, legítimament i fent ús de la seva llibertat, Josep hauria pogut no acceptar Maria com a esposa; però no ho va fer: va confiar en la paraula de Déu, va renunciar als seus plans, i com Maria es va deixar portar per la voluntat de Déu que era una cosa més...

Per definició, l’amistat és una relació interpersonal entre dues persones que senten mútuament entre elles una afinitat, una confiança, o que comparteixen interessos o sentiments comuns; és a dir, l’amistat és cosa de dos i implica una estimació mútua. L’enemistat, en canvi, es produeix quan hi ha diferències entre dues persones i aquestes no han estat resoltes adequadament, o bé hi ha aversió per causes diverses com les idees, les opinions o l’enveja. Però no té perquè ser mútua: podem tenir enemics sense voler-ho. Dit en altres paraules, un enemic seria “aquell qui no m’estima a mi”, i per tant, per definició no és impossible estimar un enemic: podem tenir la voluntat prèvia d’arribar a crear una relació mútua d’amistat amb algú, encara que aquest sentiment no sigui correspost. Per això, quan Jesús ens demanava que estiméssim els enemics, de seguida hi afegeix: «pregueu per aquells que us persegueixen»: que hi hagi persones que no ens estimin i ens vagin en contra, no hauria de ser i...

  Jesús se’ns presenta com un metge. És significatiu que Déu, que sabia de quin fang havia creat la humanitat, enviés el seu fill per fer de metge. Déu ja coneixia d’entrada la nostra feblesa, i sabia que per bona intenció que tinguem som aquí per fer un procés i un camí, i necessitem que algú ens doni un cop de mà. No és que la humanitat estigui malalta, si bé de vegades ho pot semblar amb les coses que passen en el món. És que la humanitat no està acabada del tot. I això està fet expressament, perquè nosaltres ens hi puguem implicar des de dins, i fem el camí de retorn a Ell de manera conscient i volguda. Però això no és fàcil, i contínuament necessitem ajuda per a fer-ho. Per això Déu ens envià el seu fill que actua com un metge que escolta i ajuda. I aquest Jesús que se’ns presenta com un metge, seu a taula amb pecadors. Cridant a Leví demostrava que no hi ha excepció: tothom sense diferència té l’oportunitat fer amistat amb Déu, i de seure a taula amb ell. I la mateixa confian...

  «Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen no hi entrarà pas». Amb aquesta frase Jesús ens ha posat els nens com a model. Però, què vol dir entrar en el Regne del cel ho faria un infant? Segurament el que Jesús està lloant són les actituds més pròpies dels nens i que tots hauríem de saber mantenir en l’edat adulta: la frescor, la transparència, l’obertura d’esperit, la puresa, o la simplicitat… Dit en altres paraules: per rebre el Regne del cel cal deixar-se estimar per Déu, com un infant que es deixa estimar pels seus pares; cal estar obert a allò que encara no hem descobert, cal tenir una actitud atenta i agraïda, cal estar disposat a aprendre i deixar-se ensenyar per Jesús, que és el mestre que ens ensenya el camí de la salvació. I potser per això aquest seria el motiu pel qual tants sants i ordres religiosos s’han dedicat l’ensenyament d’una manera activa. Un exemple concret el trobem en la figura de Sta. Paula Montal, que va viure a la Catalunya de la primera meitat del...

  Les lectures d’avui es poden llegir a través del fil conductor de la paraula. En el fragment de la carta de St. Jaume que hem llegit com a primera lectura se’ns exhortava a vetllar sobre allò que diem: ningú no està lliure d’equivocar-se, i la llengua ens pot impedir d’assolir l’ideal de perfecció de la persona de l’època, que consistia en practicar les virtuts i dominar les passions. En el Salm responsorial se’ns alertava que «tot el que   [els homes] es diuen els uns als altres és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cor fals», i el salmista pregava al Senyor perquè acabés amb aquest poder de la llengua, ja que només «l’oracle del Senyor és de bona llei», només allò que surt de la boca del Senyor té una solidesa per a nosaltres. Finalment, en l’evangeli hem vist a Jesús dialogant amb Moisès i Elies dalt de la muntanya i també com Jesús parlava amb Pere, Jaume i Joan després d’haver-se transfigurat davant d’ells; hem vist com Déu deixava sentir directament la seva...