Déu mira allò que encara podem arribar a ser.
Als ulls de Déu, benvolguts germans i germanes, ningú no està definit pel seu passat, i tampoc ningú no pot donar per acabat el seu camí. O, dit d’una altra manera: Déu no classifica les persones entre “bones” i “dolentes”, sinó que a tots ens considera persones que fem camí, i el fem amb l’esperança que ens porti a bon terme.
Fixem-nos, si no, en la paràbola que avui ens presentava l’evangeli: Jesús la va explicar als grans sacerdots i els notables del poble, que en el seu temps eren els qui es consideraven a si mateixos persones de bé, persones properes a Déu, que coneixien la Llei i que estaven convençuts d’haver dit que sí; i en canvi, és precisament a ells que Jesús els diu que els publicans i les prostitutes els passaven al davant; no, perquè el que havien fet estigués bé, sinó perquè ells sí que van escoltar Joan, van creure el seu missatge i es van convertir. Anant més a fons, podem fixar-nos que, en realitat, cap dels dos fills va fer exactament allò que el pare li havia demanat: un va dir que no volia anar a treballar a la vinya, però després se’n penedí i hi anà; i l’altre va dir que sí, però després no hi anà. I quan Jesús preguntà quin dels dos havia fet la voluntat del pare, sembla evident que la resposta era el primer… però en un sentit estricte, no seria cap dels dos. Potser el que Jesús ens vol fer veure és que, davant de Déu, no tot queda decidit en la primera resposta. Hi ha coses que diem i després no fem; hi ha decisions que prenem i després canviem; hi ha moments en què pensem que seguirem un camí i acabem anant per un altre. I també hi ha vegades que hem dit que no, que no volíem, que no ens hi vèiem, que això no era per a nosaltres… i, amb el temps, alguna cosa canvia dins nostre. Per això la primera lectura ens deia una cosa que és molt important recordar: si el qui ha fet el mal se’n penedeix i comença a obrar el bé, «viurà». Perquè Déu no ens mira com si fóssim una fotografia fixa, com si el que hem estat fins avui hagués de determinar necessàriament el que serem demà. Déu mira també allò que encara podem arribar a ser. I això és una bona notícia. Perquè vol dir que el nostre passat no té l’última paraula. Una equivocació no té l’última paraula. Una etapa de la vida tampoc. Ni tan sols un «no» que haguem dit a Déu. Mentre som vius, sempre hi ha la possibilitat de tornar a començar. I potser això no val només per al qui se sap lluny de Déu. També nosaltres, que pensem que ja hem dit que sí, podem necessitar deixar-nos convertir de nou.
I això és important, perquè potser ens ajuda a entendre per què som avui aquí. Perquè l’Eucaristia no és la reunió “dels bons”, ni és la celebració de les persones que ja ho fan tot bé. És el lloc on cadascú, justos i pecadors, cadascú amb el seu passat, ve a escoltar de nou Jesús i a deixar que la seva Paraula ens mogui per dins. Perquè la conversió no és només per al qui ha anat pel mal camí i vol tornar enrere. És també per al qui pensa que ja està en el bon camí i necessita descobrir que encara té coses a canviar. I, tornant a la paràbola, és molt significatiu que el primer fill no canviï perquè algú l’obligui, sinó perquè se’n penedeix. Hi ha alguna cosa que el fa tornar enrere i canviar de direcció. I això és precisament el que anomenem “conversió”: no simplement sentir-nos culpables d’haver fet alguna cosa malament, sinó descobrir que podem viure d’una altra manera. Per això és tan important escoltar Jesús: perquè Jesús no ve simplement a dir-nos què hem de fer, sinó que ha vingut a mostrar-nos una manera nova de viure. Ens mostra que la vida no consisteix a posar-nos sempre al centre, a defensar el que és nostre o a buscar només el nostre propi interès. Sant Pau ens ho explicava a la segona lectura amb unes paraules que són gairebé un retrat de Jesús: «No mireu cadascú per ell mateix, sinó procureu mirar pels altres», i després ens presenta Crist, que «s’abaixà» i es feu servidor. Això és el que celebrem avui: un Crist que no es queda lluny de nosaltres, sinó que se’ns dona; un Crist que no ens diu «fes això», sinó que va davant nostre, ens mostra el camí, però després ens deixa decidir a nosaltres.
I aleshores potser la pregunta que ens podem fer avui és molt senzilla: què estic fent amb la meva vida? No només què dic. No només què penso de mi mateix. No només què voldria arribar a ser. Sinó: Què estic fent, de veritat, amb el que he rebut, amb els dons que Déu ha posat dins meu, amb el temps que tinc, amb les persones que tinc al costat, amb les oportunitats que se m’han donat? Què en faig, de tot això? Perquè la vida cristiana no comença quan ja ho tenim tot clar; comença quan descobrim que Jesús ens parla i ens atrevim a escoltar-lo. Potser avui algú pot adonar-se que fa temps que diu “no” a alguna cosa que Déu li demana. Potser algú altre s’adona que ha dit molts “sís” amb els llavis però que encara no ha començat a viure’ls. Potser algú altre s’ha acostumat tant a pensar que ja està bé com està, que ja no escolta què li està demanant Jesús avui. I potser algú simplement necessita saber que encara pot tornar a començar. A la vinya del Pare —al nostre món, sempre hi ha feina per fer. I sempre hi ha un lloc per a nosaltres. I no cal que hi anem amb la vida resolta. N’hi ha prou que comencem a caminar. Perquè això és el que fa Jesús: no ens tanca en el que hem estat, sinó que ens obre un camí cap al que podem arribar a ser. I potser per això val la pena escoltar-lo. Perquè quan Jesús ens diu «vine», no ens està demanant que deixem de ser nosaltres mateixos; ens està convidant a descobrir que ens podem convertir. Demanem, germans i germanes, que avui sapiguem escoltar la seva veu, encara que alguna vegada li hàgim dit que no. I que tinguem el coratge de fer, potser per primera vegada, aquell pas que encara no havíem gosat fer.
Diumenge XXVI durant l’any / A.
