Què en fem de la nostra vida?
«Gaudeix, jove, de la teva joventut», ens deia el llibre de l’Eclesiastès, a la primera lectura. I ho feia com una invitació a viure, a aprofitar el temps que tenim i a rebre la vida com un do, perquè el mateix text ens recordava més endavant que la vida és limitada i que un dia «la pols tornarà a la terra, on ja era, i l’alè se’n tornarà a Déu, que l’ha donat». Per això no es tracta simplement de gaudir de la vida i viure el moment, sinó de viure-la essent conscients d’on ve i cap a on va. És una idea que també ens ajuda a entendre l’Evangeli: els deixebles encara no comprenien què significava que Jesús fos entregat en mans dels homes, perquè encara no podien veure que —fins i tot allò que semblava una derrota, formava part del camí cap a la vida. I això també ens pot fer pensar en nosaltres: la nostra vida també és un do rebut de Déu amb tot el que conté; i la qüestió és: què en fem?
“Què en fem de la nostra vida?” és una pregunta que ens podem fer avui en aquesta Eucaristia. Perquè cada cop que celebrem, rebem els dons que Déu ens dona: aquí rebem la seva Paraula, rebem el Cos de Crist i rebem la gràcia que ens ajuda a viure. I avui ho fem al mateix temps que recordem dos homes que van saber posar allò que havien rebut al servei dels altres: sant Cosme i sant Damià, que la tradició cristiana recorda com a metges que exercien la seva professió atenent els malalts i ajudant especialment els qui no podien pagar. Van rebre uns coneixements, unes capacitats i una professió, i van saber convertir-ho en servei. I no només això, sinó que a més, van acabar donant testimoni de la seva fe amb la seva vida. El seu exemple, doncs, ens recorda que els dons que rebem no són només per a nosaltres, sinó per posar-los al servei dels altres; també són una manera de col·laborar en l’edificació del Regne de Déu.
Avui és un bon dia per adonar-nos que tam
bé nosaltres hem rebut molt: la vida, unes capacitats, una educació, unes persones que ens han ajudat, una vocació, unes responsabilitats, i tantes altres coses que ens han estat donades. I potser la pregunta que ens podem fer avui és simplement aquesta: què estic fent amb tot allò que he rebut? No cal que siguin coses extraordinàries. Sant Cosme i sant Damià van posar al servei dels altres allò que sabien fer, i cadascú de nosaltres pot fer el mateix des del lloc que ocupa. També en la vida monàstica hi ha molts dons rebuts que es poden convertir en servei: la pregària, el temps, els coneixements, l’experiència, l’atenció als altres. L’Eclesiastès ens convida a gaudir del temps que tenim, però l’Evangeli ens recorda que Jesús no es va limitar a retenir la vida per a ell mateix, sinó que la va donar per nosaltres. Que l’exemple de sant Cosme i sant Damià ens ajudi a fer el mateix amb allò que hem rebut: viure-ho amb agraïment i posar-ho al servei dels altres.
Dissabte XXV durant l’any – Sant Cosme i sant Damià, màrtirs.
