Homilies de l'Efrem

  Als ulls de Déu, benvolguts germans i germanes, ningú no està definit pel seu passat, i tampoc ningú no pot donar per acabat el seu camí. O, dit d’una altra manera: Déu no classifica les persones entre “bones” i “dolentes”, sinó que a tots ens considera persones que fem camí, i el fem amb l’esperança que ens porti a bon terme. Fixem-nos, si no, en la paràbola que avui ens presentava l’evangeli : Jesús la va explicar als grans sacerdots i els notables del poble, que en el seu temps eren els qui es consideraven a si mateixos persones de bé, persones properes a Déu, que coneixien la Llei i que estaven convençuts d’haver dit que sí; i en canvi, és precisament a ells que Jesús els diu que els publicans i les prostitutes els passaven al davant; no, perquè el que havien fet estigués bé, sinó perquè ells sí que van escoltar Joan, van creure el seu missatge i es van convertir. Anant més a fons, podem fixar-nos que, en realitat, cap dels dos fills va fer exactament allò que el pare li havi...

«Gaudeix, jove, de la teva joventut», ens deia el llibre de l’Eclesiastès, a la primera lectura . I ho feia com una invitació a viure, a aprofitar el temps que tenim i a rebre la vida com un do, perquè el mateix text ens recordava més endavant que la vida és limitada i que un dia «la pols tornarà a la terra, on ja era, i l’alè se’n tornarà a Déu, que l’ha donat». Per això no es tracta simplement de gaudir de la vida i viure el moment, sinó de viure-la essent conscients d’on ve i cap a on va. És una idea que també ens ajuda a entendre l’Evangeli : els deixebles encara no comprenien què significava que Jesús fos entregat en mans dels homes, perquè encara no podien veure que —fins i tot allò que semblava una derrota, formava part del camí cap a la vida. I això també ens pot fer pensar en nosaltres: la nostra vida també és un do rebut de Déu amb tot el que conté; i la qüestió és: què en fem? “Què en fem de la nostra vida?” és una pregunta que ens podem fer avui en aquesta Eucaristia. Perqu...

Si alguna vegada us heu quedat a Montserrat fins al final de la tarda, haureu vist que els monjos es tornen a reunir a la basílica. No és per celebrar una altra Missa, sinó per pregar d’una altra manera: són les Vespres, la gran pregària que l’Església fa al vespre, acabat el treball de la jornada. Cada dia, en acabar les Vespres, l’Escolania canta la Salve; els diumenges i les solemnitats, a més, participa en tota la celebració. Però, què són exactament les Vespres? Una pregària per acabar el dia Des dels primers segles del cristianisme, els cristians hem procurat santificar el pas del temps amb la pregària. I les Vespres són la part de la pregària que correspon al capvespre: un moment per donar gràcies a Déu pels dons rebuts al llarg del dia, posar a les seves mans tot allò que hem viscut i demanar-li que continuï acompanyant-nos. Igual que el diumenge dona sentit a tota la setmana, les Vespres ajuden a donar un sentit cristià al final de cada jornada. La pregària dels Salms El ...

Si alguna vegada heu estat a Montserrat al migdia o al final de la tarda, segurament haureu sentit cantar la Salve Regina. Per a moltes persones és un dels moments més emblemàtics del santuari, però no tothom sap d’on ve aquest costum ni per què es repeteix cada dia. La resposta és senzilla: Montserrat és alhora un monestir benedictí i un santuari marià. Els monjos hi vivim seguint la Regla de sant Benet, però una part fonamental de la nostra missió és tenir cura del santuari i acollir tots els qui pugen a venerar la Mare de Déu. És d’aquesta realitat que neix el cant quotidià de la Salve. Una pregària molt antiga La Salve Regina és una de les grans pregàries que l’Església dedica a la Mare de Déu. Va ser composta a l’edat mitjana i, des de fa segles, acompanya la pregària de comunitats cristianes d’arreu del món. És una pregària confiada: els cristians ens adrecem a Maria com a mare, li demanem que intercedeixi per nosaltres i que ens guiï fins al seu Fill, Jesucrist. Com totes les...

L’evangeli d’avui ens presenta dues imatges que, tot i ser diferents, ens parlen d’una mateixa realitat. D’una banda, l’arbre i els seus fruits: «L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat». De l’altra, la casa construïda sobre la roca: qui escolta les paraules de Jesús i les compleix és com aquell que ha posat un fonament sòlid a la seva vida. En tots dos casos, Jesús ens parla d’allò que hi ha a l’interior i que acaba manifestant-se a l’exterior. Allò que portem dins acaba donant fruit, i allò sobre què fonamentem la nostra vida acaba determinant si la casa es manté dreta. I la primera lectura ens ajuda a entendre quin ha de ser aquest fonament: sant Pau recorda als cristians de Corint que, en participar d’un mateix pa, «tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos». El pa que compartim no és qualsevol pa: és comunió amb el cos de Crist. Per això no podem voler participar alhora de la taula del Senyor i d’altres taules que ens allunyen d’...

  L’11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya. És una festa civil amb un gran significat històric i institucional per al nostre país, sobre la qual avui no ens estendrem. Sí que ens pot resultar interessant, però, observar que —des del punt de vista de la litúrgia de l’Església, aquest dia no té una celebració litúrgica pròpia. El fet que les festes civils i les religioses no sempre coincideixin ens ajuda a entendre que hi ha dies que són festius per a la societat, però no formen part de les celebracions de l’Església. Per què avui l’Escolania no canta a Missa conventual? Quan un dia festiu civil no coincideix amb una festa litúrgica, la litúrgia segueix el que està establert per als dies de fèria, és a dir, els dies ordinaris del calendari litúrgic. Per això, tot i que la comunitat monàstica celebra la Missa conventual —com ho fa cada dia de l’any—, l’Escolania no hi canta. En canvi, es manté el cant de la Salve del migdia i de les Vespres, que formen part de la seva part...

  «Què tenim que no ho hàgim rebut?» Sant Pau feia aquesta pregunta als cristians de Corint a la primera lectura perquè s’havien començat a considerar superiors els uns als altres, com si allò que tenien fos mèrit exclusivament seu. I ell els volia fer adonar que, en realitat, tot el que som i tot el que tenim ho hem rebut: la vida, les capacitats, les oportunitats, les persones que tenim al costat, i també la fe. Res de tot això no ens ho hem donat nosaltres mateixos. I quan ho oblidem, fàcilment ens podem arribar a sentir amos del que tenim i, fins i tot, amb dret a jutjar els altres. I l’evangeli també ens presentava una situació en què una norma acabava ocupant un lloc que no li corresponia: els deixebles tenien gana, i davant d’aquesta necessitat Jesús els recordava que la norma del dissabte no era una realitat absoluta que estigués per damunt de la persona. Jesús posa les coses al seu lloc i ens recorda que allò que Déu ens ha donat no s’hauria de convertir  en una rea...